Chiqui Novis és infermera i una apassionada del món de la fotografia. No li agrada definir-se a ella mateixa, però si ha de dir alguna cosa, diria que és només un ésser humà més en el món, lluitant per les seves pròpies batalles, i tractant de viure la seva vida el que pot i s’atreveix sent, en tot moment, fidel a ella mateixa.
–Quan va començar la seva passió pel món de la fotografia?
–No recordo un moment exacte, només sé que sento que forma part de la meva vida des de fa molt, des de sempre.
–Com és per a vostè compaginar la fotografia amb la infermeria?
–No és una cosa que representi un problema per a mi. Afortunadament, la meva feina em permet poder gaudir de la fotografia amb bastant facilitat. Una no limita a l’altra
–Sobre quins temes ha fet sessions fotogràfiques?
–Hi ha tantes coses que mereixen ser explicades a través de la fotografia, que sento que em falta temps per a fer-ho. He parlat sobre càncer de mama, sobre l’impacte que va tenir la Covid en les nostres vides, en l’àmbit humà, social i cultural, he fotografiat a companys de feina, tractant d’ensenyar a l’ésser humà que s’amaga sota un uniforme.
–Quin és el procés quan fa una sessió de fotografies? Des que li demanen fins que es fa.
–Al final, sempre és en essència el mateix, encara que després cada sessió en si, té la seva peculiaritat. El que sí que tracto de fer és adaptar-me a la persona, sense perdre la meva essència. És una cosa que m’ha costat molt aconseguir i crear, la meva marca personal. Al final, quan algú vol posar-se davant del teu objectiu, despullar-se davant ell, és perquè li agrada el que coneix de tu i confia. Això és impagable.
–Només fa fotografies a l’estudi o també a l’exterior?
–Qui em coneix sap que sempre m’he sentit molt còmoda en la intimitat del meu estudi, i gairebé tot el meu treball fotogràfic es desenvolupa en ell. Però he de dir, que fotografiar en exterior ha estat i és un desafiament per a la meva constant, perquè representa sortir de la meva zona de control, del meu lloc segur.
–Què significa per a vostè la fotografia?
–La fotografia és art, i una eina meravellosa amb la qual poder expressar-se. És tan àmplia, que tot allò que un sent que ha de ser mostrat, ella t’ho permet. Jo tracto sempre de provocar a través d’ella, de commoure. Sigui el que sigui, però que generi alguna cosa en qui veu les meves fotografies. Si hagués de definir exactament el que la fotografia representa en la meva vida et diria que és la millor companya de vida que he tingut i tinc. No em jutja, només m’acull. La que m’acosta a tot això que m’importa. Amb la qual he passat els millors moments, però també els pitjors. És la millor eina d’autodescobriment. Ha estat la meva taula de salvació, el meu refugi i el meu lloc segur. És el gran amor de la meva vida.
–Relacionat amb la fotografia, quin objectiu s’ha proposat per a l’any vinent?
–Tinc al cap, dos grans projectes. Un novament sobre càncer de mama, i l’altre, sobre alguna cosa que porta sent present en la meva ment durant molt de temps, que és sobre violència de gènere. Veurem si finalment es fan realitat.
–Quins valors li ha aportat la infermeria?
–Respecte, tolerància i empatia com a base. Des de la meva posició com a infermera és important no buscar la confrontació, tractar d’entendre a l’altre i simplement, acompanyar des d’un lloc neutre. Jo puc opinar i basar-me en l’evidència per aconsellar als meus pacients des d’aquest respecte, però no des de la imposició.
