Com tractant-se d’un presagi davant de la iniciativa del sant pare, el bisbe de Vic va iniciar un procés sinodal que ara ha conclòs després de set anys, havent lliurat al poble fidel el cartipàs amb els decrets redactats, subscrits i promulgats pel mateix sr. bisbe el diumenge 17 de setembre d’enguany. El text es pot trobar fàcilment al web del bisbat de Vic o bé es pot sol·licitar a la parròquia o a la mateixa cúria diocesana.
La part més visible i constatable del sínode fou el període de sessions al seminari diocesà, des de l’octubre de 2022 al gener de 2023. Des d’aleshores, el poble fidel esperava les resolucions proposades pel bisbe Romà Casanova entorn de tot el que s’havia anat treballant des del primer anunci de la consecució d’aquesta etapa el 2017.
Ara, el sant pare ha endegat una redundància amb un sínode sobre la sinodalitat, perquè el mateix mot «sínode», tan familiar als nostres dies, no deixa de ser una paraula grega significant «fem camí junts, caminem junts, avancem plegats», perquè aquesta és l’essència de l’Església, poble de Déu convocat per escoltar religiosament la Paraula de Déu i alimentar-se amb els seus sagraments; poble que progressa fins a arribar al seu destí, la presència divina definitiva, on tots tenim el nostre destí.
En efecte, ara els decrets representen la culminació de tot el treball realitzat des de la convocatòria formal el setembre del 2018. El text en si comença amb sis pàgines d’una introducció sobre el context cultural i religiós present, que en bona part ja es va poder escoltar durant la mateixa celebració de l’assemblea sinodal. Després segueixen unes deu pàgines més amb una crònica sobre les diferents etapes en les quals s’ha desenvolupat aquest sínode per a l’esperança, concloent dient: «Ha estat un llarg recorregut realitzat des de la convocatòria del sínode diocesà, durant el qual s’ha pogut experimentar l’acció silenciosa però real i constant de l’Esperit Sant com a gran animador de tot.»
Després segueixen pròpiament els decrets sinodals, que ocupen bona part del text del bloc distribuït en la missa d’inici de curs a la catedral, commemorant la dedicació d’aquella basílica. En total vint-i-cinc pàgines de la cinquantena de l’edició.
Oi més, el bisbe Romà es reserva les últimes paraules, encomanant els decrets a l’esperança, que ha estat el motiu de la celebració del sínode, diu: «Ara és temps d’unir forces, de compartir, d’escoltar-nos mútuament, de cercar, caminant junts, la voluntat de Déu, en el discerniment eclesial. Ens hem de posar tots, començant per mi mateix, a l’escolta de la Paraula i dels germans per veure què demana el Senyor a cada un de nosaltres i a les nostres parròquies i comunitats. L’horitzó de la missió ha de ser la nostra prioritat.»
I continua dient Romà Casanova: «Per a acomplir-ho necessitem redescobrir-nos més i més creients i lluitar per ser creïbles, amb la gràcia de Déu, enmig del nostre món; no pas per a viure en la tranquil·litat, sinó amb la santa inquietud dels qui senten la urgència de dur l’Evangeli al cor de tantes i tantes persones que no coneixen Crist ni viuen en la comunió de l’Església.»
En definitiva es tracta de cent catorze decrets o instruccions, que no són tant ordres o manaments com recomanacions i indicacions del camí a seguir, segons com el sr. bisbe ha auscultat l’assemblea diocesana, amb el seu quasi centenar de membres, així com els treballs previs realitzats els anys anteriors. Les vint-i-una pàgines s’organitzen en tres grans capítols: «Creients», «Creïbles» i «Una Església que té com a objectiu eixamplar el regne de Déu».
Davant dels decrets, un es pot preguntar d’on surt l’Església? D’on surt la comunitat? Què és l’Església en si mateixa? De fet, es dona una realitat que hi ha multitud de celebracions de la missa per tot arreu i a hores que no correspondrien. En aquest punt, caldria donar prioritat a la comunitat, que és la cèl·lula creativa de l’Església. No n’hi ha prou que se celebri la missa: hi ha d’haver comunitat, no fos cas que hom s’entesti a conservar quelcom que és pura estructura, que tan sols respon al caprici d’uns quants, però que no respongui a una realitat. De fet, al llarg del document es troben a faltar l’obligació dels fidels a formar part de la seva comunitat, a mantenir-la i a participar-hi donant-li vida, així com la necessitat de cultivar l’esperit de fidels de l’Església i no tan sols de clientela, d’espectadors o de consumidors a la mentalitat que sembla es vulgui convertir els cristians que resten, no se sap encara per què. Un no pot estimar l’Església, que no veu, si no estima la seva parròquia, que sí que veu (1Jn 4,20) i a la que ha estat cridat a formar-ne part com a pedra viva (1Pe 2,5). H
