Pintora des del 1983 i establida a Andorra des de fa quatre anys, els quadres de Margarida Cepêda compten amb un simbolisme contemporani on les figures humanes són l’eix principal. El públic que vulgui interessar-se per ells ho pot fer apropant-se a l’avinguda Copríncep de Gaulle d’Escaldes-Engordany, on l’artista disposa de la seva pròpia galeria d’exposició, així com l’estudi des d’on treballa.
–Com recorda els seus inicis en la pintura?
–Vaig terminar el Grau Superior de Belles Arts a Lisboa l’any 1983, però era molt difícil començar de seguida en aquest món. No era un art molt conegut i era complicat trobar una galeria que volgués exposar els meus quadres. Va ser llavors quan vaig decidir començar a donar classes de disseny, una feina que vaig exercir durant cinc anys, i el 1986 vaig trobar una galeria interessada en mi. Es van vendre quasi tots els quadres i em van proposar tornar a exposar una altra col·lecció dos anys després, fet que es va anar repetint al llarg dels anys. Com que va arribar un moment en què guanyava més amb les pintures que amb les classes, les vaig acabar deixant.
–Per quin estil estan regits els seus quadres?
–Són pintures figuratives. El llenguatge comú en totes elles són les figures humanes perquè és per qui jo pinto, no ho faig per a gossos o per a gats. Intento també que siguin simbòliques, ja que els símbols són part del llenguatge universal i el que jo vull és fer-me comprendre i que la gent em comprengui a mi. Són pintures espirituals, mítiques, que en aparença poden semblar una mica clàssiques, però realment són bastant contemporànies.
–Ara compta amb aquesta galeria, oberta al públic que la vulgui visitar.
–A les persones que van entrant els agrada molt, però sembla que tinguin una mica de por i de timidesa a fer el pas. Penso que potser és perquè no estan habituades a veure exposicions de pintura i és per això que hi ha aquest component de recel, tot i que una vegada que comencem a conversar i dialogar la cosa ja canvia. És una revelació per a ells i per a mi és un fet molt especial de viure.
–Com és tot el procés de creació?
–Tot parteix d’una idea que em ve i entra al meu cap. A partir d’aquí, haig de muntar-la i construir la imatge que pugui esprémer aquesta idea perquè tingui un sentit i comuniqui alguna cosa. Les pintures sempre han de comunicar algun missatge als altres.
–L’evolució de la pintura al llarg dels anys és més que evident.
–Jo em cenyeixo a la meva pintura, si els altres decideixen fer el seu propi camí ja és decisió seva. El meu rumb és el que jo determino, no soc responsable del camí d’altres. Al final tots estem construint el camí col·lectiu de l’art.
–També va crear pintures com la Mare de Déu de Meritxell o la Mare de Déu de Canòlich. Com van sorgir aquestes propostes?
–Sobre la primera, vaig decidir fer-la per voluntat pròpia per dos motius. El primer perquè estimo molt a la Nostra Senyora i el segon perquè era una manera d’agrair al país com em van rebre i acollir quan jo vaig arribar a Andorra, que va ser en una situació una mica complicada. Pel que fa a la Mare de Déu de Canòlich, el Mossèn Pepe Chisvert em va demanar un retrat per commemorar el 800è aniversari de la troballa de la Verge. Vaig intentar fer-ho de la millor manera possible, tot i que també t’he de dir que sempre que pinto a la Nostra Senyora no comercialitzo amb ella.
–Hi ha més encàrrecs a la vista semblants a aquests?
–Ara per exemple he pintat un quadre sobre el Nen Jesús, el qual normalment apareix assegut sobre les cames de la seva mare. La idea em va venir a partir d’un dia que vaig anar al Santuari, quan un home em va dir que normalment la figura del Nen apareix pintada de molt petit o ja d’adult. Va ser llavors quan vaig decidir pintar-ho com si fos un nen d’uns vuit o nou anys, ja dret, i amb la naturalesa d’Andorra de fons. Tampoc està a la venda, però sí que ho ofereixo al Govern o a l’Església si el volen.
