La finestra d’avui anava a tractar de la victòria a les PASO de Javier Milei o de l’expansió dels BRICS, però dijous va haver-hi una polèmica al país que es fa menester tractar. Dijous es va comentar molt per xarxes socials i mitjans de comunicació l’últim informe d’UN Women i el PNUD, The Paths of Equal, en el qual s’avaluen el grau de paritat de gènere i d’empoderament de la dona. Van ser analitzats un total de 114 estats membres dels 193 de Nacions Unides, un 59,07% del total. No van ser analitzats en l’informe per dades incompletes 79 estats membres, un 40,93% de la totalitat. Entre els estats no analitzats per dades incompletes, se situa Andorra, juntament amb altres països com Corea del Sud, Nova Zelanda, Mònaco, San Marino i Liechtenstein. En el llistat de països no analitzats per dades incompletes, ordenat alfabèticament, Andorra apareix al tercer lloc seguint aquest ordre per una simple agrupació per començar per la lletra A: Afganistan, Algèria, Andorra, Angola, Antigua i Barbuda, Argentina i Azerbaidjan. Des de l’Executiu, es va comunicar que no es va rebre notificació d’una sol·licitud formal d’aquestes dades, com podria haver passat també en molts altres països.
De forma desafortunada, a xarxes i mitjans es va fer la lectura de què el Principat havia estat assenyalat, equiparat i comparat per l’ONU amb Afganistan, país governat per un règim talibà que viola i abusa de forma sistemàtica els drets de les dones. Aquesta comparació no té cap sentit, ja que ni Nacions Unides ha fet una declaració oficial on es facin aquest tipus de segmentació de la mostra, i tampoc perquè no es pot analitzar una cosa amb la qual no s’ha comptat ni consten de dades suficients, a més de tornar a recalcar que Andorra apareix a prop d’Afganistan per una simple qüestió d’ordre alfabètic i per una simple lletra: la A.
Voldria convidar a la reflexió d’allò que suposa comparar Andorra amb Afganistan. Al nostre país li queda molt per arribar a ser una societat d’igualtat completa en la qüestió de gènere, començant per la despenalització de l’avortament. Però considero que comparar Andorra, un país on les dones i nenes no veuen condicionada de forma inhumana la seva vida i condicionades o prohibides la majoria de les seves llibertats de forma sistematitzada, amb un règim qualificat per les mateixes Nacions Unides com un «apartheid de gènere», és una banalització incommensurable i incomprensible que minoritza i menysprea la situació de milions de dones i nenes afganeses que no és possible ni de plantejar.
Segons la mateixa ONU, Afganistan, arran dels edictes que han aplicat els talibans des de la seva arribada al poder, han imposat restriccions generalitzades als drets de les dones i les nenes, inclosa la seva llibertat de moviment, abillament i comportament, accés a l’educació, el treball, la salut i la justícia. Aquestes imposicions han afectat dràsticament la participació de dones i nenes en la vida política, pública, econòmica i sociocultural, i han provocat un augment significatiu de la violència conjugal i intrafamiliar. Jo els pregunto; això també passa a Andorra? Es pot arribar a comparar el nostre país amb un «apartheid de gènere»?
Jo puc entendre que es cometin errors, que a vegades ens deixem emportar pels impulsos i no sempre podem fer reflexions encertades en els moments adequats, però convido a entendre els danys que això suposa. A més, la forma en què es va tractar la temàtica, des del meu punt de vista, és greu. Creieu que la situació de la dona i les nenes a l’Afganistan és comparable a països que també surten en aquella llista d’estats membres amb dates incompletes que no han estat analitzats com Mònaco, San Marino, Corea del Sud o Nova Zelanda (per cert, l’exprimera ministra neozelandesa, Helen Clark, va ser una de les ponents de la conferència Women Deliver a Tigali, Kènia, el passat mes de juliol, on es va presentar l’informe)? Per què es va mencionar que l’ONU equipara a Andorra amb Afganistan i no amb aquests estats membres? Per què, si seguim aquesta regla de tres, de catalogar els estats membres en dos segments de si es tenen o no les dades completes, podríem dir que Austràlia, país amb els índexs més elevats en paritat de gènere i empoderament de la dona, és equiparable a Iran, país que si ha estat avaluat i ha rebut una qualificació baixa en els dos índexs analitzats?
Per tots aquests motius, convido a la reflexió del que suposa fer aquest tipus de comparatives sense fonament, ja que amb aquestes es menysprea una catàstrofe humanitària com la que està succeint amb les dones i les nenes de l’Afganistan. Aquest tipus de debats poden provocar una normalització i banalització d’uns escenaris totalment immorals i terribles. Per acabar, recalcar de nou que si bé a Andorra encara li falten molt per arribar a un assoliment de la igualtat, la paritat de gènere i l’empoderament de la dona, no és ni rigorós ni just comparar el nostre país amb un règim que viola una gran majoria dels drets humans. I per tal d’avançar, hem de fer anàlisis adequades de nosaltres mateixos per a poder continuar progressant en favor d’un país amb una igualtat completa que ajudi a impulsar un món millor per a totes i per a tots.
