El millor forner no s’ha de buscar en qui és millor persona, sinó en aquell que ven el més bon pa al mínim preu. Explica l’Ernest Lluch, l’historiador assassinat per ETA l’any 2000, que el jansenisme va entrar al sud dels Pirineus sobretot en les seves aplicacions en les doctrines econòmiques i socials, impulsant un cert liberalisme després de la guerra de Successió del 1714. El bon ciutadà serà aquell que viu austerament, que dedica la seva vida al treball, a guanyar diners però no a gastar-los, sinó que els estalviarà, menant una vida austera, fins al punt de la pobresa. D’aquí provindria el puritanisme catòlic que s’experimenta Catalunya endins, exercint les virtuts en públic i deixant els vicis per al privat.
El jansenisme fou la gran heretgia del segle XVII, que prengué el seu origen a Lovaina, de la ploma de Janseni (+1638), desenvolupant-se sobretot en l’àmbit francès. Com a tal desviació, no comptava amb un cos doctrinal molt definit, sinó que es va anar introduint, com per capil·laritat, en la forma d’un cert calvinisme protestant dins la mentalitat catòlica. En aquest sentit, els catalans en portem un bon feix al damunt, especialment pel que fa a la mentalitat social i econòmica. Sovint s’ha dit que som en un país catòlic, però de mentalitat protestant.
La raó es trobaria en aquesta influència del jansenisme, que porta a sobre un important pessimisme antropològic, una consciència vital sobre la condemnació general de la humanitat, de la incertesa de la mateixa salvació; així com d’una llibertat minvada, viciada pel pecat original que, a fi de comptes, no se sap massa en què consisteix, darrere dels relats bíblics interpretats restringidament.
Des del punt de vista religiós, ha quedat en les mentalitats catòliques la indignitat del creient davant de Déu, de manera que, fins i tot un bon catòlic, influenciat pel jansenisme, es veuria incapaç de rebre els sagraments perquè no està mai del tot en regla davant del Pare del cel. Un fenomen recurrent es troba en aquelles persones que assisteixen a missa, però, en canvi, no s’avancen a rebre la comunió quan és el moment. Una excessiva consciència carregada pel pecat o fins pels escrúpols impedeix a molts d’acostar-se a rebre la gràcia divina. Per contra, seguint la doctrina del Catecisme del 1992, un catòlic, en assistir a missa, rep la comunió amb normalitat. Cert que els pecats hi són, però si no es troben dins del rang dels mortals, definits per Jesucrist en la segona taula de la Llei (Lc 18,20), hom roman dins la comunió de l’Església. En la mateixa sensibilitat es trobaria una excessiva exigència, amb una inflació de traves i obstacles per part dels responsables de les comunitats, per a l’acceptació de les persones als sagraments de l’Església; com ara els baptismes o casaments de famílies no practicants del manament dominical.
No obstant, el catolicisme compta amb l’eficàcia infal·lible de l’acció de l’Esperit Sant en el cor del creient que, lliurement, es disposa a rebre Déu. En els escrits de sant Pau es troben múltiples afirmacions sobre la voluntat salvífica universal: «Déu vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat» diu a 1Tm 2,4 o a finals de Rm 8. L’Escriptura ressalta com Déu vol salvar tothom amb la col·laboració de cadascú per voler-se deixar salvar i cooperar amb l’acció redemptora de Crist, per a una vida plena, veritable i feliç (Jn 14,6).
Ha estat amb l’inici de l’estiu, que el papa Francesc ha donat a conèixer una carta sobre un dels pensadors més brillants i sempre suggeridors com és Blaise Pascal (+1662), qui es va moure en aquells ambients jansenistes, pertanyent al moviment dels espirituals de Port Royal a París. Ell, que va ser antijesuïta i fins a quin punt impulsor d’un esperit liberal, deslligat de la jerarquia i fins del sant pare, en canvi, ha estat reivindicat per un papa jesuïta, qui n’ha escrit una bella carta, de tan sols deu llegidores pàgines. Malgrat no ser declarat sant per l’Església, perquè Pascal no acceptava els sagraments, sentint-se indigne, pecador i presumiblement condemnat, el papa ens aconsella que el tornem a llegir.
Acabem aquí recollint un dels seus pensaments, citat en el número 113 del recull de Lafuma, on expressa alhora la grandesa i la misèria de la vida de l’ésser humà; una complexitat que tothom experimenta, però que cadascú ha de descobrir per a donar-hi sentit.
Deia així, Pascal: «La persona no és res més que un jonc, el més feble de la natura, però és un jonc pensant. No cal que tot l’univers s’ocupi d’esclafar-la. Un vapor, una gota d’aigua són suficients per fer-ho, però quan l’univers l’estigués destruint, l’ésser humà seria molt més noble que allò que el mata; perquè sap que mor, mentre que l’univers no té ni idea de la superioritat que li manté». I no obstant, l’ésser humà participa de la vida divina!
