Meta acaba d’acceptar pagar fins a 18.000 milions de dòlars per posar fi a les demandes de més d’una trentena d’estats nord-americans que l’acusaven d’haver dissenyat Facebook i Instagram per generar un ús addictiu entre infants i adolescents. L’acord, pendent d’aprovació judicial, obligarà l’empresa a introduir limitacions i noves mesures de protecció.
La notícia confirma que les xarxes no són simples espais neutrals.
El desplaçament infinit de la pantalla, les notificacions, els “m’agrada”, la reproducció automàtica i les recomanacions personalitzades estan pensats perquè sempre hi hagi alguna cosa més per mirar.
Entrem a Instagram per consultar una publicació i, vint minuts després, encara hi som. Hem vist vídeos que no buscàvem, hem llegit discussions que no ens interessaven i potser hem compartit una notícia que ens ha indignat.
Tenim la sensació d’haver escollit lliurement. Però l’algoritme també ha escollit per nosaltres.
L’algoritme aprèn de cada reacció
Cada vegada que ens aturem davant d’un vídeo, l’algoritme pren nota. Si el compartim, el comentem o tornem a mirar-lo, aprèn que aquell contingut ens reté. No cal que ens agradi. La por, la ràbia i la indignació també generen atenció. Sovint, més que la calma.
Així es crea una relació circular: la plataforma selecciona allò que ens mostra, nosaltres hi reaccionem i la reacció determina què veurem després.
No tenim la mateixa responsabilitat que l’empresa que ha dissenyat el sistema i n’obté beneficis. Però l’alimentem, moltes vegades sense ser-ne conscients, amb cada clic, comentari i reacció.
Ceuta: un fet, diferents realitats
Els esdeveniments migratoris de Ceuta ho han posat en evidència.
Ceuta va viure una arribada massiva de migrants. Aquest és el fet. Però no tots vam veure la mateixa Ceuta. A alguns usuaris, les xarxes els van mostrar persones exhaustes arribant a la costa. A altres, imatges de desordre, inseguretat i fronteres desbordades. Uns van percebre principalment una crisi humanitària; altres, una amenaça.
Les imatges podien ser reals. El que canviava era la selecció. Qui s’aturava davant dels vídeos més alarmants en rebia més. Qui reaccionava a les històries personals trobava més relats humans. A poc a poc, cadascú entrava en una versió diferent del mateix esdeveniment.
No sempre cal inventar una notícia per manipular. De vegades n’hi ha prou amb mostrar-ne unes i ocultar-ne unes altres.
Imaginem un compte d’Instagram que publica reiteradament delictes comesos per persones d’un mateix origen. Les notícies poden ser certes, però la seva acumulació pot acabar convertint una conducta individual en una característica atribuïda a tot el col·lectiu.
Potser l’administrador només hi afegeix una pregunta: “Què tenen en comú tots aquests casos?”
Els seguidors completen el missatge. Alguns opinen; altres insulten o reclamen actuacions violentes. Cadascú és responsable de les seves paraules. Però també hauríem de preguntar-nos qui selecciona les notícies, qui orienta la conversa i quin sistema dona més visibilitat als comentaris que generen més reaccions.
Primer s’amplifica; després es mesura
Després dels esdeveniments de Ceuta es van detectar milers de continguts considerats d’odi o discriminatoris. La dada és preocupant, però no significa que s’hagin comès milers de delictes. Dins d’aquesta xifra poden conviure amenaces, insults racistes, expressions intolerants i també opinions contundents emparades per la llibertat d’expressió. L’odi és un sentiment íntim. Un algoritme pot detectar paraules, generalitzacions i patrons, però no pot entrar en la consciència de qui escriu ni decidir per si sol si existeix un delicte.
Aquí apareix la paradoxa: un algoritme contribueix a amplificar els continguts que més ens alteren i un altre intenta classificar després les nostres reaccions. Primer, la tecnologia ajuda a encendre la conversa. Després, una altra tecnologia mesura l’incendi.
Criticar la política migratòria no és odiar els migrants. Es pot reclamar més control fronterer o qüestionar la gestió pública. Una altra cosa és deshumanitzar tot un col·lectiu o incitar a agredir-lo. Aquesta frontera necessita context, prudència i garanties. No pot quedar exclusivament en mans d’un algoritme o d’una plataforma privada.
Mirar també és alimentar
Seria fàcil culpar únicament la tecnologia. Però nosaltres també intervenim en allò que ens acabarà mostrant. Compartim sense llegir, reaccionem abans de comprovar i ens quedem amb la versió que confirma el que ja pensàvem. Cada vegada que ho fem, ensenyem al sistema com retenir-nos millor.
Potser el pensament crític comença amb unes preguntes molt senzilles:
Per què m’ensenyen precisament això?
Quina part de la història no estic veient?
Aquesta notícia parla d’una persona o intenta definir tot un col·lectiu?
M’estan informant o volen provocar-me?
L’acord milionari de Meta ens recorda que les xarxes no són canals neutrals. Ceuta ens demostra que un mateix fet pot transformar-se en realitats oposades segons la pantalla que el mostri.
No tots veiem el mateix món. I, mentre pensem que només l’observem, també estem ajudant a construir-lo.
