Tres episodis entorn de la vida sexual m’han impactat darrerament.
El primer arranca de la preocupació d’en Vicenç qui, com jo mateix, pertany a la generació dels boomers, a qui semblava que l’accés a la pornografia era una bona cosa. Fa trenta anys, em comentava: «perdrem els tabús del sexe, fins i tot anirà bé per a la inspiració en les relacions de parella i no caure en rutines o avorriments.» Ara, però, les nenes se li han fet grans, entrant en aquelles edats adolescents en què tot se somou i queda sotmès als canvis d’una època en ebullició, en què se sap com s’hi entra, però no se sap com se’n surt. Com reaccionar davant de múltiples influències, no sempre positives, que els més joves tenen davant seu? Tindran les eines adequades? És veritat una educació a l’escola, on se’ls diu que poden triar entre ser nens, nenes, trans, bi o indecís? Quina relació té tot aquest enrenou amb els comportaments autodestructius detectats darrerament entre els més joves. En els seus extrems, vegin-se aquí els casos de Sallent i d’Oviedo, deixant el cor glaçat no tan sols als pares, sinó al país enter.
El segon episodi va d’una conversa amb un altre amic, en Toni, sobre qüestions semblants, entorn de l’educació sexual dels seus fills. Davant de les necessitats presumptament fisiològiques en aquest àmbit, si no es té parella, deia, doncs pagar per sexe. «De veritat? Aquesta és la millor opció que pots oferir als teus fills? On és l’amor en tot això? I la teva experiència de matrimoni durant més d’un quart de segle, no serveix ara? Per què no? No ho entenc», li responia. «¿De veritat que no es pot ensenyar i compartir una experiència d’èxit com la teva vida en comú, durant vint-i-cinc anys amb la teva esposa, amb qui has construït una família i heu vençut dificultats físiques, socials i econòmiques?» Què provoca que tota una generació hagi dissociat la pròpia vida sexual de l’amorosa i de la familiar?
El tercer episodi potser és el més cru, perquè posa en relleu els casos de violències sexuals entre els més joves precisament, que sembla que són els hereus d’aquesta dissociació. Vegin-se aquí els casos de violacions entre menors a Badalona, però també els abusos infantils o els assassinats de la parella, que indiquen un malaltís excés en les relacions de poder entre les persones a diferents nivells d’edat, classe i situació social. Si la generació dels avis han assumit que el sexe i l’amor no tenen per què tenir res a veure, aleshores, tant per tant, passar a l’esfera pràctica, a l’immediat que és el plaer veneri, el sexe més carnal i antiromàntic. Ara bé, com que aquest no satisfà prou, postem coitum animal triste, cal anar més enllà en la simple animalitat i cercar la imposició personal, exercint el poder damunt de l’altre. Aquest és un dels tres objectius humans per naturalesa: diners, sexe i poder. Si els diners no satisfan, tampoc ho fa el sexe, aleshores es llisca pel pendent de l’afany de poder. Nietzsche (+1900) ja l’apuntava com a motor de l’acció. Al cap i a la fi, exercir el poder sobre algú molt proper atorga un nivell altíssim d’adrenalina, sigui la parella, sigui la pobra víctima que caigui sota les urpes dels insensats.
Si antigament el sexe es considerava tabú, no era per un afany d’amagar una realitat sinó perquè aquest conté un potencial tan fort, que deixar-lo a l’embat de totes les mirades representa una veritable caixa dels trons que, un cop oberta per la Pandora de torn, res ni ningú la pot tornar a tancar sense enfrontar-se a les més grans de les calamitats, on les víctimes acabaran sent incomptables, indiscriminades i fins i tot distintes de les que qui han obert la tapa de la calamitat.
El lliscament produït en aquests cinquanta anys, sense exagerar, es pot dibuixar passant de l’amor al sexe descarnat, després al sexe sense amor, al poder i el seu abús per arribar a la violència contra l’altre, convertint-se en el veritable objectiu. «La vaig matar perquè era meva», fou el primer argument dels assassins intrafamiliars. Així s’ha arribat a aquest extrem en moltes de les generacions més joves. No es tracta d’un benefici per als adults, amb una més gran consciència implícita, amb una formació de base provinent d’una societat més tradicional, amb uns valors establerts, indiscutibles i tabús, totes les masses piquen. Al contrari, es pateix com un excés dels que pugen, incomprensiblement. Pot ser que sempre hagi estat allí, el desig de poder, d’exercir impunement la violència contra l’altre.
L’educació en l’amor esdevé necessària, certament (Lc 10,27). Tornem a parlar d’amor entre els pares, els avis, els amics, els promesos. No al desig desenfrenat sense cap repressió, sinó en un bon equilibri entre voluntat personal i la llibertat dels altres, que comença on acaba la meva.
