Periodista i escriptor, Joaquín Abad és tota una llegenda en el món de la informació. Director d’alguns dels mitjans de comunicació més importants de la història d’Espanya, des de fa anys ha centrat moltes de les seves novel·les en el Principat d’Andorra. Exemple d’elles són «El Andorrano», el llibre més venut en tota la història del país, o «El secreto bajo Engolasters», el seu últim gran èxit.
–Com va arribar el món del periodisme a la seva vida?
–Sent estudiant, a l’últim curs de batxillerat, vaig començar a escriure un butlletí que va tenir realment força èxit. El llegien tant estudiants com també diversos professors i això va fer que, a l’hora de buscar opinions per estudiar a la universitat, m’acabés decantant per periodisme. Després ja van arribar les pràctiques universitàries a mitjans de comunicació i va ser quan em vaig acabar de decidir del tot, perquè em van encantar.
–Un dels successos més importants de la seva carrera va ser el seu pas com a director del diari «La Crónica de Almería». Què recorda d’aquesta època, on inclús va rebre diverses amenaces de mort?
–Parlem de l’any 1982, per tant feia res que Espanya s’havia iniciat en el procés democràtic i UCD ja feia un temps que governava. En línies generals va ser una època molt bonica, on vaig poder comprovar que la llibertat d’expressió i d’informació s’exercia d’una manera transparent i satisfactòria. Malgrat això, va tenir també la seva part negativa, ja que em vaig topar amb la màfia. Això em va suposar viure constantment amb la por, a més de veure’m obligat a portar escolta, viure diversos atemptats contra la meva vida, que em cremessin la rotativa… Era viure amb el plom a la nuca, com tu bé dius. De fet, va ser en aquella època quan vaig conèixer Andorra, ja que la Guàrdia Civil em va recomanar amagar-me en un indret on la màfia no pogués trobar-me i Andorra em va semblar el lloc ideal. La meva estança aquí em va fer que, a la vegada, comencés també a informar-me sobre diverses notícies del país.
–Aquest fet va donar peu al seu salt a l’escriptura, amb el llibre «Descubriendo a Juan Asensio». Què el va motivar a fer aquest salt?
–En aquells dies jo ja vivia a Madrid i em dedicava al periodisme digital, però de sobte un dia vaig veure que a un canal de televisió de la meva terra estaven parlant d’aquest home. L’estaven posant com si fos Teresa de Calcuta, sincerament. El fet de veure com blanquejaven la seva imatge amb una impunitat i descaradura em va vergonyar i va ser en aquell moment quan vaig decidir escriure tot el que recordava d’haver escrit a La Crónica de Almería. Vam ser nosaltres els que vam aixecar tot el tema de la màfia i de Juan Asensio, si no pel contrari tot hagués passat desapercebut.
–Després de viure un succés així, es va replantejar deixar de banda el periodisme en algun moment?
–Per a res. Ja m’ho va dir la Guàrdia Civil, mentre jo estigués traient informació i molestant, estaria viu. Si m’adormia o decidia deixar-ho de banda, era llavors quan anirien per a mi. L’única manera de mantenir a la màfia nerviosa i que fiquin la pota és precisament molestant-los i assetjant-los, a més de treure informació constantment. Si com a periodistes no fem això, ells es van encoratjant cada cop més fins al punt de ser inclús més poderosos que el propi sistema que governa una ciutat o un país. Els seus tentacles es fan més grans i la gent arriba a un punt de por i respecte que els fa tornar-se totalment invulnerables.
–També ha estat treballant en altres redaccions d’altres mitjans, on destaca el mític «El Caso». Com va ser formar part com a director d’un mitjà d’aquest caliu?
–Sent director de La Crónica de Almería em va trucar el director de El Caso, Eugenio Suárez, i em va plantejar la possibilitat d’incorporar-me com a nou director. Per aquella època jo ja estava cansat d’Almería per tot el que havia patit, ja que per culpa de la màfia havia arribat a un punt en què no tenia vida. Va ser per això que no vaig dubtar a l’hora de posar-me en aquest nou repte i allà va ser quan vaig poder conèixer tot el succés des de dins. A El Caso, tots els seus grans periodistes anaven en el pitjor moment al pitjor lloc possible, on ningú més arribava, i a partir d’aquí redactaven una crònica o una notícia d’una manera que no ho feia ningú en aquell moment. Vaig aprendre molt, sobretot com novel·lar un succés perquè quedi molt més decent i vendible.
–Però l’escriptura continuava sent una part molt important de la seva vida.
–I tant que sí. Des que vaig començar amb les pràctiques de la Universitat ja em tocava escriure i ho feia amb molta facilitat. No em resultava una tasca difícil i crec que això ho pot dir qualsevol persona que hagi treballat en qualsevol mitjà o ho estigui fent actualment. Per a nosaltres, no ens resulta complicat el fet d’escriure articles o llibres.
–No podem no parlar de «El andorrano», el llibre més venut de la història d’Andorra. Què el va motivar a escriure aquesta novel·la?
–Com et dic, jo vaig descobrir Andorra a causa de les meves escapades per amagar-me de la màfia. Tot el país em va enamorar i, passat un temps, vaig començar a anar-hi per gaudiment personal. Passava molts hiverns i estius amb la meva família allà i sempre ens quedàvem a El Serrat, on la seva propietària es va anar tornant amb el pas dels anys en una amiga més. A l’estiu del 1987 em va comentar que havien aparegut uns cadàvers amb les mans lligades amb filferros, els quals van resultar més tard ser els jueus que havien passat per les muntanyes del país durant la guerra. Poc a poc em vaig anar informant sobre tota aquesta part de la història que era desconeguda per a mi, però igualment vaig tardar molt temps a treure la novel·la. No va sortir fins a l’any 2018, més de trenta anys de diferència des que vaig sentir sentir parlar-ne per primera vegada. La vaig escriure sense cap mena de pretensió i ni tan sols esperava que es pogués publicar per la línia editorial d’Andorra, ja que deixa en molt mal lloc a certs cognoms del país.
–S’esperava tot l’èxit que va agafar en el seu moment i que, avui dia, segueix encara?
–Sent sincer, no. Ja va per la catorzena edició i tot just aquesta setmana he enviat una caixa amb diversos volums per a una llibreria. Ha sigut un èxit increïble, però no sé si merescut. Jo al final l’únic que vaig fer és el que ja feia quan escrivia reportatges en els periòdics, amb la diferència que «L’andorrano» el vaig decidir novel·lar per evitar possibles demandes dels de dalt.
–Què suposa per a vostè tot el reconeixement que li va aportar aquest fenomen?
–Amb l’edat que tinc m’ho prenc amb normalitat. Vaig veure que realment sí vaig tocar un tema en un moment donat que ningú havia tocat prèviament, malgrat que tothom sí el coneixia i parlava d’ell en privat. És per això que deixar-lo escrit en un llibre, amb un titular i que després es vengués a les llibreries va ser un autèntic repulsiu per a tota Andorra. Tinc la certesa que qualsevol cosa que hagi tret fins ara o ho faci en un futur ja no tindrà el mateix impacte, però això no treu que sigui una satisfacció personal molt gran. Clar que em va fer il·lusió, entre altres coses perquè va haver-hi molta gent a què li va molestar, però després d’haver sigut director d’un mitjà durant disset anys i director d’un seminari setmanal… hi ha poques coses que em sorprenguin.
–Després van arribar les dues següents parts que conformen la trilogia sencera, «Y la luz llegó a Andorra» i «Andorra Connection». Sempre es va imaginar que seria una trilogia?
–La segona part va néixer arran d’una visita que vaig fer a la zona d’Engolasters, no la tenia prevista per a res. El mateix va passar amb «Andorra Connection», la qual va agafar forma després que m’arribés un dossier amb diversos casos de blanqueig de diners. A partir d’aquí vaig començar a unir caps i molta gent afirma que és el millor que he fet en molt temps. A mi em sembla que està molt ben documentat, però com a satisfacció personal m’agrada més la quarta novel·la, «El virus andorrano», situat poc abans de finalitzar la II Guerra Mundial. I si no també l’últim de tots, «El secreto bajo Engolasters», que sí que no té res a veure amb tots els anteriors que he anat traient. És una ficció fantàstica, el qual se centra en la lluita entre àngels i dimonis a la vall d’Engolasters.
–Per què aquest interès en Andorra? Sent que té algun tipus de llaç emocional amb el país?
–Jo he passat molts dies a Andorra i és un lloc que t’inspira a crear històries, com per exemple la zona d’Engolasters quan encara era una vall abans que s’inundés. Andorra en general té una certa màgia i escriure aquest tipus d’històries en qualsevol altre poble d’Espanya no és el mateix, crec jo. Té molt més sentit fer-ho aquí.
–També ha publicat recentment «Las putas de Franco» i continua exercint com a editor del periòdic mil21. Té algun nou projecte a l’horitzó?
–A nivell periodístic ara mateix estic endinsat en un Congrés de Madrid, on estem tractant tot el tema de la intel·ligència artificial. Els meus últims tres llibres han voltat sobre aquest tema, ja que em sembla que és una eina que et pot auxiliar molt a nivell professional. A més, d’aquí un mes o així començaré a escriure una nova novel·la que anirà en relació amb «Las putas de Franco» i on tractaré la figura d’un ministre de la dictadura i posteriorment de la democràcia de Suárez, el qual tenia una madame que manejava tot el tema de la prostitució. Va ser un ministre molt conegut, que inclús estava capficat en la Constitució espanyola.
–I potser la pregunta més difícil de totes… periodisme o escriptura? Amb què es quedaria?
–Periodisme, sens dubte. El periodisme és treballar, investigar, escriure, ser fidel al que t’ha dit un testimoni, gravar, fer fotos… en canvi, crec que l’escriptura és una qüestió d’imaginació i punt. Si tens molta imaginació escriuràs molts llibres, sinó només n’escriuràs un parell i ja està. La veritat és que jo gaudeixo molt més escrivint reportatges i informacions, ja que compta amb un poder diferent, el tens a les teves mans. Jo he vist com, si ho sabies fer bé, podies treure tota la informació que volguessis a diferents figures de poder i te’ls carregaves.
