El debat sobre les pensions acostuma a aparèixer de manera intermitent, sovint quan una reforma és imminent o quan els números ja no surten. Però més enllà dels titulars, hi ha una realitat que avança de forma silenciosa: cada cop vivim més anys, treballem en un mercat més inestable i esperem, legítimament, una jubilació digna. A Andorra, aquest equilibri és especialment delicat i mereix una reflexió profunda.
L’envelliment de la població no és cap novetat, però sí que ho és la velocitat amb què s’està produint. Més esperança de vida és, sens dubte, una bona notícia, però també posa pressió sobre un sistema de pensions dissenyat en un context molt diferent. Quan hi ha menys cotitzants per cada pensionista, la sostenibilitat deixa de ser una qüestió teòrica per convertir-se en un problema pràctic.
A això s’hi afegeix un mercat laboral que ha canviat radicalment. Trajectòries professionals més irregulars, salaris que no sempre creixen de manera sostinguda i períodes d’inactivitat fan que moltes persones arribin a la maduresa laboral amb carreres de cotització més febles. El resultat és una doble tensió: pensions futures potencialment més baixes i una pressió creixent sobre els comptes públics.
A Andorra, el debat sovint es planteja en termes d’edat de jubilació: cal treballar més anys per garantir el sistema? És una pregunta legítima, però incompleta. Treballar més temps pot ser viable per a determinats perfils professionals, però no per a tots. No és el mateix allargar la vida laboral en un despatx que en una feina física o amb horaris exigents. La solució no pot ser uniforme si la realitat no ho és.
Aquí és on entra en joc un altre element clau: la responsabilitat individual combinada amb una visió de país. L’estalvi complementari, la previsió a llarg termini i l’educació financera són peces indispensables, però no poden substituir un sistema públic sòlid. Alhora, ignorar la necessitat d’adaptar-lo a les noves realitats seria una irresponsabilitat col·lectiva.
El veritable dilema no és només si haurem de treballar més anys, sinó en quines condicions i amb quines expectatives de vida quan arribem a la jubilació. Parlar de pensions és parlar del model de societat que volem: una que trasllada el problema a les generacions futures o una que afronta els canvis amb realisme i consens. Potser el debat no és urgent en el dia a dia, però el temps juga en contra. I, en economia, ajornar decisions gairebé sempre surt car.
