Sant Esteve Sesrovires com a centre del món amb Rosalia (1992) i el seu tema de presentació «Berghain»; nom de la sala de festa de Berlín, temple de la música electrònica, conegut club de techno pel seu ambient místic, hermètic i quasi religiós. En el context de l’àlbum «Lux – llum», amb una acurada i provocativa campanya de difusió, aquesta cançó entre pop i fortament operística, ressonant en totes les ràdios i televisions, marca un punt de trobada entre el diví i el profà, entre la fe i la carnalitat, un lloc espiritual on la música es converteix en ritus. Canta la lletra, en un ritme frenètic, d’òpera mozartiana, en anglès, alemany i castellà:
«Seine Angst is meine Agnst – La seva angoixa és la meva angoixa. Seine Wut ist meine Wut. La seva ira, la meva ira. This is divine intervention – És una intervenció divina. Seine Liebe is meine Liebe – El seu amor és el meu amor. Sein Blut ist mein Blut – La seva sang és la meva sang. The only way to save us is through divine intervention – Perquè l’única manera de salvar-nos, l’única forma de salvar-me serà per intervenció divina.»
L’experiència de la vida comporta angoixa, sofriment, amor i sacrifici; apel·lant sens dubte a la donació de la passió de Crist per la seva humanitat: «la seva sang és la meva sang!» L’entrega generosa de la vida per l’amor, que causa angoixa, sofriment, al mateix temps que felicitat. Però tot plegat presenta unes clares limitacions: l’entrega dels amants mai no és total; voldrien que l’amor els consumís fins a l’extrem, però no és possible sense autodestruir-se. Per aquesta raó s’invoca la intervenció divina, el do de la gràcia en llenguatge teològic cristià; és a dir, la vida del mateix Esperit Sant en el cor del creient.
Salvació s’identifica com el nucli de la narrativa cristiana: ser salvat d’aquells enemics espirituals contra els quals la persona sola no pot triomfar, el mal del món, el pecat com a mal moral personal i la mort, com a conseqüència de la participació en el mal i darrer frontera per creuar. Per molt que maldi algú en lluitar contra aquestes limitacions, mai no se’n sortirà si no és, com canta Rosalia amb la Björk, per intervenció divina.
Cal restar obert doncs, a la donació de l’Esperit Sant en el cor del qui espera la salvació! La fe, l’esperança i la caritat, com a dons divins seran oferts a tots aquells que els demanin, perquè Déu continua vessant les seves virtuts a la humanitat receptiva (1Co 13).
Aquesta és l’experiència que sembla explicar l’estrofa cantada per la Rosalia, quan diu que «La flama penetra al fons del meu cervell, com un os de peluix de plom, guardo moltes coses en el meu cor i per això el tinc tan pesant.» I després, que sé que soc poca cosa, un terròs de sucre que es desfà per desaparèixer, si ningú no hi fa res més: «Yo sé muy bien lo que soy. Ternura pa’l cafè. Solo soy un terrón de azúcar. Sé que me funde el calor. Sé desaparecer. Cuando tú vienes es cuando me voy.»
Angoixa, por, terror, amor, tensió, gràcia, intervenció divina, sembla que tornem a l’existencialista danès Kierkegaard (+1855). No estaríem tan lluny. Gairebé trenta anys més gran que la Rosalia, la Björk (1965) té molt de cantant rock operística. Islandesa i per tant, molt influenciada pel pensament del filòsof danès, per proximitat geogràfica i per confessionalitat religiosa, protestant nòrdica, de les Esglésies nacionals escandinaves. Certament, l’angoixa existencial pren molt de pes en el discurs teològic d’aquelles terres. Si per un protestant, la salvació no està ni molt menys assegurada, perquè hom se salva per la fe (Rm 5) i encara aquesta fe no és comprovable, en canvi per a un catòlic, del sud, mediterrani, de la calma i el saber viure, la salvació arriba per pura gràcia, perquè així Déu ho vol, perquè el creador i redemptor de la humanitat vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat (1Tm 2,4). Doncs bé, si Déu ho vol, segur que ho aconsegueix. La qüestió serà si cada persona hi voldrà prestar o no la seva col·laboració! En l’entremig, entre la creació i la trobada definitiva en Déu se juga la redempció de l’individu, que ha de decidir amb la seva vida, treball, acció, convivència i presència en el món si vol participar, per la seva amistat amb Déu, de la redempció aconseguida pel Crist. De nou, angoixa, amor, gràcia i do!
Berghain acaba amb una crida a l’amor, tocada d’erotisme, de sexe, fins i tot d’abús: «I’ll fuck you ‘til you love me» que traduiré blanament per un «et fotré una vegada i una altra fins que m’estimis», que ve a assenyalar la navegació i el desconcert de l’amor convertit en moneda de canvi, confós amb el plaer descarnat, que res no té d’afecte, que en canvi esdevé la gran temptació pel que no sap estimar.
Per aquesta raó ens cal la gràcia divina. .
Teòleg, escriptor, professor i conferenciant
