Avui escric com a docent d’un centre en el qual vaig estudiar i en el qual imparteixo classes des de fa més de quinze anys i què els frívols sense escrúpols no deixen d’atacar sense miraments i, per sobre de tot, sense saber absolutament res del seu funcionament o de les persones que hi treballen ni dels alumnes que hi assisteixen.
M’he pres la llibertat d’escriure com a defensora de l’alumnat, del professorat i el personal no docent que treballa aquí. Farta de l’estigma constant que pateixen els nostres alumnes, farta dels comentaris dolosos i gratuïts que els mitjans de comunicació permeten sota els paraigües de la llibertat d’expressió i sota la que s’empara tothom sense mirar el mal que poden fer a centenars de persones. Sí, a centenars. En el meu centre educatiu no hi ha únicament més de quatre-cents alumnes, hi ha famílies al darrere que ens tenen confiança, als docents i al sistema el qual, també tenen una dignitat a protegir. Farta que ens calgui aquesta protecció.
Després dels fets ocorreguts el passat dilluns, molta de la ciutadania s’ha cregut amb el dret de jutjar, amenaçar, llençar fal·làcies i emetre un criteri segmentat sobre un tema molt delicat on la protagonista és una menor d’edat i sobre el qual creuen tenir una informació i opinió clara quan, en realitat, parlen darrere d’un altaveu d’ignorància i maldat.
El conjunt de la comunitat educativa i, jo mateixa, som conscients dels temps què vivim, de la poca ajuda estatal que tenim en salut mental. Tot el que hem de suportar, atacats, qüestionats i soterrats en un món en què cada vegada és més difícil ser bona persona i formar ciutadans crítics i empàtics per al futur. Els ignorants ens ho poseu realment difícil i feu mal gratuït a ciutadans i ciutadanes que fem la feina com s’ha de fer, i ho feu a costa d’emetre comentaris frívols, dolosos, malintencionats i de dubtosa credibilitat que no únicament fan molt de mal als docents, ens fan molt mal com a societat i, sobretot, a l’alumnat que ha de ser el futur del país.
Quan m’atreveixo a llegir afirmacions buides de contingut real, com l’assetjament que, suposadament, el meu centre defensa, no només m’esgarrifo, sinó que el sentiment d’impotència m’envaeix en saber que no teniu ni idea de què parleu i no sou conscients del mal gratuït que esteu fent i, si en sou conscients, no sou dignes d’anomenar-vos éssers humans. No puc entendre què us pot passar pel cap en el moment de verbalitzar les barbaritats que arribeu a dir als mitjans públics i sota pseudònims com tampoc puc entendre que determinats mitjans ho permetin. Això no és llibertat d’expressió, senyors.
Avui puc dir ben alt, que estic tremendament orgullosa de la qualitat humana de les persones amb les quals treballo dia a dia, de les famílies que, tot i els comentaris infundats, confien en nosaltres, però sobretot, del meu alumnat que, tot i les motxilles que porten, tiren endavant amb dignitat i intenten fer les coses el millor possible, sempre què la societat els ho permet. Perquè l’actuació dels meus companys i companyes, i de l’alumnat del meu centre, el dia d’ahir va ser admirable i digne de gratificar, no de criticar sota la malícia què molts de vosaltres heu vomitat; repeteixo, sota la ignorància i la malícia.
Em vull dirigir als meus alumnes: estic plenament orgullosa de com esteu gestionant un tema tan difícil; estic emocionada de veure com esteu creixent com a persones; estic tan orgullosa de vosaltres que no puc sentir res més que respecte cap a vosaltres i un enorme repudi cap a totes les persones que parlen de vosaltres acusant-vos d’alguna cosa que, ni de lluny, sou. Continuem endavant, tots junts, ja ho sabeu benvolguts alumnes, us defensaré sempre perquè no és gens fàcil ser adolescent en aquests temps que vivim.
Gràcies a Déu, la nostra alumna està bé, té una altra oportunitat i els seus companys i companyes estaran amb ella en el camí que comença de nou. No us rendiu, ho esteu fent bé, molt bé.
