El 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental, una jornada que, més que una efemèride, hauria de ser un toc d’atenció col·lectiu. Som al 2025, en ple segle XXI, i encara hi ha qui abaixa la veu quan diu que va al psicòleg, qui s’excusa per sentir-se malament o qui amaga un diagnòstic per por de ser jutjat. Potser avui hi ha més consciència que mai, més discursos oberts i més iniciatives que conviden a parlar de salut emocional, però l’estigma continua latent, subtil, disfressat de preocupació o d’opinió, però igualment present.
Un dels debats que hi ha hagut en els últims mesos, en referència a la salut mental, ha estat si l’edifici Ròdol havia d’acollir les consultes externes de Salut Mental. El nou centre de Salut Mental i Addiccions, que ha d’acollir també les consultes externes de l’àrea infantojuvenil, ha generat converses i tensions entre veïns per qüestions tan aparentment banals com és per on haurien d’accedir els usuaris que hi vagin a consulta. Darrere d’aquests desacords urbanístics hi ha, però, una realitat que incomoda: encara hi ha qui prefereix que la salut mental no es vegi, que els problemes emocionals quedin amagats rere una porta discreta o, si pot ser, a un altre barri.
El Ròdol, situat a Escaldes-Engordany, representa un pas endavant per al país. Les noves instal·lacions concentren en un sol espai els serveis de salut mental i conductes addictives, amb equips multidisciplinaris formats per psiquiatres, psicòlegs, infermers, treballadors socials i terapeutes. És un projecte necessari i esperat, pensat per oferir una atenció més propera, integral i adaptada, especialment per als infants i adolescents. Tanmateix, l’enrenou generat abans fins i tot de la seva obertura mostra fins a quin punt encara ens costa mirar de cara allò que no és visible, allò que incomoda perquè ens recorda la nostra pròpia fragilitat.
És curiós observar com, mentre a les xarxes socials proliferen missatges que animen a fer teràpia, a cuidar la salut mental i a parlar obertament de les emocions, a la vida real encara hi ha qui associa anar al psicòleg amb feblesa o desequilibri. Cada vegada més persones públiques, també a Andorra, expliquen obertament que fan teràpia o que han buscat ajuda, i això és sens dubte positiu. Però alhora, en converses de sobretaula, encara s’escolten frases que perpetuen el prejudici: “Tots tenim problemes”, “no n’hi ha per tant”, “abans no hi havia tantes ximpleries”. És en aquests comentaris aparentment innocents on l’estigma continua trobant refugi.
L’acceptació social ha fet passos de gegant, però la mirada col·lectiva encara es debat entre la compassió i la incomoditat. Ens commou sentir parlar de salut mental a la televisió o en una campanya institucional, però ens costa més quan és el nostre veí o el nostre fill qui diu que no pot més. La teoria la tenim apresa, però la pràctica encara grinyola. Potser perquè, en el fons, el malestar mental ens espanta. Ens recorda que ningú n’està exempt, que la ment no entén de classes socials ni de nacionalitats, i que tots, en algun moment, podem necessitar ajuda.
En aquest sentit, el cas del Ròdol és més que un tema urbanístic: és un termòmetre social. Mostra fins a quin punt estem preparats per conviure amb la salut mental com a part del dia a dia, sense por, sense pudor i sense aquella necessitat antiga d’amagar el que no encaixa en el relat de normalitat. Els serveis que s’ofereixen no haurien de ser motiu de debat, sinó d’orgull. Tenir un centre accessible, modern i obert a la comunitat és una mostra de maduresa col·lectiva. I, tanmateix, el fet que encara hi hagi discussions sobre els accessos o sobre la conveniència de tenir-hi aquest tipus d’instal·lacions demostra que la tasca pendent no és només arquitectònica, sinó cultural.
Perquè l’estigma no desapareix amb comunicats ni amb dies mundials; es desfà amb gestos quotidians. Amb famílies que escolten sense jutjar, amb empreses que entenen que la salut emocional també forma part del rendiment laboral, amb escoles que ensenyen a parlar de com ens sentim i no només de què fem bé o malament. Amb mitjans que tracten el tema amb rigor, sense sensacionalisme, i amb institucions que hi posen recursos, no només discursos.
El Ròdol pot ser, si així ho volem, un símbol d’aquesta nova etapa. Un espai que no només aculli consultes, sinó que també serveixi per fer visible allò que durant massa temps s’ha volgut invisible. Que els nens i joves que hi entrin no ho facin amb vergonya, sinó amb la tranquil·litat de saber que cuidar-se la ment és tan normal com anar al pediatre. Que els adults que hi busquin ajuda no hagin de justificar-se, sinó simplement viure-ho com un acte de responsabilitat personal.
El repte no és només construir edificis nous, sinó enderrocar els murs invisibles que encara ens separen de la comprensió i l’empatia. Potser aquest 10 d’octubre, més que felicitar-nos per tenir un dia dedicat a la salut mental, hauríem de mirar-nos al mirall com a societat i preguntar-nos si realment hem après a escoltar, a respectar i a no jutjar. Si el Ròdol ens ajuda a fer-ho, si aconsegueix que parlar de salut mental deixi de ser notícia per convertir-se en normalitat, aleshores sí que haurem fet un pas endavant. Fins llavors, continuarem recordant que la salut mental no és un tema del dia: és un tema de tots els dies.
