Hi ha un fenomen tan normalitzat que sovint ni ens n’adonem: costa més ser dona. No només en salaris, oportunitats o càrregues invisibles, sinó també en el més bàsic i quotidià: el consum. Un mateix producte pot tenir dos preus diferents depenent del públic al qual va dirigit. I, casualment, el que es ven a les dones sol ser més car. Aquesta diferència té nom, encara que molts ni l’hagin sentit: taxa rosa.
Les prestatgeries dels supermercats són una exhibició d’aquest desequilibri: dues maquinetes d’afaitar amb les mateixes funcions, mateix material, mateixa marca. La versió blava o negra costa menys que la rosa o lila. Els desodorants amb aroma “esport” o “clàssic” tenen un preu més baix que els que venen amb perfum de flor de lotus i embolcallats amb purpurina. Canvia el color, apuja el preu. No és un detall estètic, és una estratègia de màrqueting que ha trobat en la feminitat una excusa per cobrar més.
Però l’exemple més descarat és el de la higiene íntima. Les compreses, tampons o copes menstruals no són cap caprici, són productes de primera necessitat. I, així i tot, durant anys han estat gravats amb l’IVA com si fossin articles de luxe. El simple fet de menstruar ja comporta una despesa regular que no afecta els homes, però que moltes dones han d’assumir en silenci. I encara més: en alguns països, aquestes compreses es venen com a “extra suaus”, “amb aroma” o “amb ales ultra flexibles”, com si la comoditat mínima fos un extra, no un dret. La menstruació no és una elecció, però el seu cost sí que sembla un càstig.
Aquesta estratègia tampoc s’escapa en l’àmbit del plaer. El món de les joguines sexuals, aparentment alliberador, no queda exempt d’aquesta lògica de mercat sexista. Els vibradors, succionadors i altres dispositius dirigits a dones acostumen a presentar-se com objectes de disseny, amb colors tous, formes estilitzades i un embolcall que evoca la cura personal o la cosmètica de luxe. El resultat? Preus notablement superiors als dels productes equivalents destinats als homes, que solen ser més rudimentaris, més directes i, també, més econòmics. Aquesta diferència no només parla de màrqueting, sinó d’una jerarquia implícita: el plaer femení com a nínxol de consum “prèmium”, on tot ha de ser refinat, discret i car. I per l’altra banda, el plaer masculí continua estigmatitzat; molts homes no poden explorar lliurement aquest terreny sense rebre judicis socials, com si reconèixer el desig a través d’una eina fos, per a ells, un signe de debilitat o una manca. Així, mentre les dones paguen més per gaudir, els homes encara han d’excusar-se per voler-ho fer. El desig, segons a qui afecti, es paga amb euros o amb silenci. I en tots dos casos, continua marcat per una estructura de gènere que no busca llibertat, sinó control disfressat de plaer.
Tot plegat ens porta a una pregunta incòmoda: per què, en ple segle XXI, continuem acceptant aquesta mena de micromasclismes comercials? No són només una qüestió de preus. Són una forma subtil de discriminació que travessa la nostra vida diària sense que gairebé ens n’adonem. Mentre moltes veus institucionals es declaren feministes, mentre es pengen pancartes violetes als balcons i es fan campanyes per la igualtat, es tolera —i fins i tot s’ignora— una pràctica sistemàtica que penalitza econòmicament el fet de ser dona.
La taxa rosa no és només una qüestió de cèntims. És un símptoma. Reflecteix un sistema que encara considera que els productes destinats a les dones poden portar un recàrrec invisible només per ser “femenins”. És un negoci disfressat d’identitat. Una bossa rosa, una pinta amb purpurina o un sabó amb aroma de vainilla no haurien de justificar un increment de preu. I, tanmateix, passa. I passa cada dia.
No es tracta de rebutjar el que és femení, sinó de denunciar que el femení es fa servir com a excusa per encarir. No estem parlant de productes realment diferents, sinó del mateix amb un altre envàs. Les empreses juguen amb el simbolisme dels colors, amb una idea de delicadesa que costa més diners, amb un suposat refinament que, al final, només ens costa més car.
Aquesta realitat, tan poc escandalosa als ulls de molts, és una forma de violència econòmica. Subtil, constant, inqüestionada. Les dones no només han d’assumir més tasques de cura, més jornades parcials i menys promocions. També han de pagar més pel mateix. La suma d’aquestes desigualtats no és cap casualitat. És estructural. És un peatge social invisible que reforça la diferència entre qui paga i qui es beneficia.
Si el color rosa pot justificar un augment de preu en una simple pinta o una ampolla de sabó, què diu això del valor que donem a la identitat femenina? Per què allò “de dones” ha de ser més car? I per què ho continuem acceptant com si fos una llei de mercat inqüestionable? Ens hem avesat a pagar per ser com som, i això és un error perillós. És convertir l’expressió de la feminitat en una oportunitat comercial, i assumir-ne el cost com si fos natural.
Parlem sovint d’igualtat com si fos una fita assolida. Però mentre el mercat continuï posant preu al gènere, mentre una colònia costi més pel simple fet de portar un llaç, mentre les nenes aprenguin que tot allò rosa costa més, no podem dir que vivim en una societat igualitària. L’educació també passa pel consum. I és en aquests detalls —aparentment petits— on es perpetua la desigualtat amb més eficàcia.
