La proposta del Govern d’Andorra de revisar la taxa turística en funció de l’ocupació i de les temporades altes reflecteix una preocupació creixent per la gestió d’un turisme cada cop més intensiu al Principat. És evident que cal actuar per garantir un model sostenible i ordenat, però caldria fer-ho amb rigor i transparència. Una pujada del 50% pot semblar justificada en termes de rendibilitat immediata, però el veritable debat rau en l’equilibri entre recaptació i percepció del visitant. A quin punt es troba actualment la recaptació? Quina proporció representa respecte a l’impacte que genera cada turista? Sense aquestes dades clares, el risc és actuar a cegues.
La mesura ha de ser sobretot proporcional i justa. No és el mateix aplicar un increment significatiu en un hotel de cinc estrelles, on l’impacte econòmic per nit pot ser residual per al client, que fer-ho en un alberg o allotjament més modest, on aquest cost addicional pot resultar dissuasiu per a determinats perfils de turistes. L’estratègia ha de ser quirúrgica, no generalista. A més, caldria estudiar amb precisió com s’inverteixen els ingressos d’aquesta taxa: revertir-los directament en la millora de l’experiència turística, la sostenibilitat dels espais naturals o la capacitat d’acollida pot convertir el recàrrec en una inversió, i no en una penalització.
Regular el turisme no ha de ser només un acte reactiu, sinó una aposta per potenciar amb intel·ligència un dels pilars de l’economia andorrana. Això implica escoltar els sectors implicats, fer pedagogia entre la ciutadania i sobretot prendre decisions fonamentades en estudis sòlids.
