Els dirigents empresarials han d’enfrontar-se a diferents tipus de riscos que, en funció de la seva naturalesa, es poden classificar en dues grans categories: d’una banda, els riscos de caràcter financer, i de l’altra, els que es deriven de conflictes en la gestió. Aquesta anàlisi se centrarà en la gestió dels riscos financers, detallant i estudiant cadascun d’aquests grups.
Dins dels riscos financers associats al realitzable —és a dir, els comptes de clients— és possible distingir dues subcategories: els riscos primaris i els riscos secundaris Els riscos primaris comprenen aquells directament vinculats a la gestió del crèdit concedit a clients, i se subdivideixen, alhora, en dos tipus: els riscos de crèdit incobrable i els riscos de morositat.
Per la seva banda, els riscos secundaris sorgeixen a conseqüència dels riscos primaris, afectant la rendibilitat de l’empresa i les seves necessitats de finançament, ja que obliga a incrementar el passiu circulant amb cost. Aquests riscos secundaris es divideixen en riscos de rendibilitat i riscos de tresoreria.
En relació amb els riscos de tresoreria —també anomenats riscos de liquiditat—, un dels més rellevants actualment prové de les restriccions més grans imposades per les entitats financeres per concedir crèdit. Això ha fet que moltes empreses demorin el pagament de les factures dels seus proveïdors, utilitzant així el crèdit comercial com a alternativa al finançament bancari.
Això no obstant, a més del risc de retard en el cobrament de les factures vençudes, hi ha un altre risc derivat del desfasament temporal entre el venciment del pagament i la recepció efectiva dels fons. Aquest desfasament es tradueix en dies addicionals que se sumen al termini contractual un cop arribada la data de venciment. Aquest desfasament es pot descompondre en dos períodes: el primer és el float comercial, que correspon al temps que transcorre des de la data teòrica de venciment fins que el proveïdor rep l’instrument de pagament, afectat en bona mesura per la intenció del client d’endarrerir l’enviament per millorar-ne la posició de tresoreria. El segon és el float financer, que abasta l’interval entre la data en què el proveïdor ingressa el pagament al banc i la data en què pot disposar efectivament dels fons, segons el mitjà de pagament emprat (xec, pagaré o càrrec domiciliat).
És fonamental que els directius empresarials contemplin, com a risc de liquiditat, tot el temps que hi ha des de la data de venciment fins al moment en què s’obté la disponibilitat real dels fons. Aquest retard es presenta de forma habitual a les operacions comercials i pot oscil·lar des de tot just un parell de dies fins a diverses setmanes.
Per il·lustrar-ho amb un exemple pràctic: un proveïdor acorda amb un client un termini de pagament de tres mesos des del lliurament de la mercaderia. Tot i això, el client té com a norma efectuar pagaments el dia cinc de cada mes. Si el lliurament es produeix el 18 de febrer i la factura s’emet amb data 8 de febrer, el venciment teòric seria el 18 de maig. Tot i això, a causa del sistema de pagaments del client, l’abonament no es realitza fins al 5 de juny. Aquell mateix dia, el client envia un xec per correu, que arriba al proveïdor el 10 de juny, s’ingressa al banc el 12 de juny i queda compensat en compte el 15 de juny, moment en què el proveïdor pot disposar de l’import.
Així, des del lliurament dels béns fins a la disponibilitat dels diners transcorren 118 dies, 28 dies més del previst contractualment. El risc s’origina amb l’enviament de la mercaderia i només s’extingeix en fer-se efectiu l’abonament, sempre suposant que el xec tingui fons. No obstant això, ateses les pràctiques de pagament actuals, aquesta conducta del client no es pot considerar morosa. Si s’analitza el retard total, s’observa que set dies corresponen al float comercial i tres al float financer, cosa que provoca que el proveïdor percebi el cobrament gairebé un mes després del termini inicialment acordat, sense que això impliqui un incompliment deliberat per part del client.
És important considerar que els comptes a cobrar de clients representen una significativa inversió de recursos monetaris a curt termini, els quals, en la seva major part, procedeixen de finançament bancari. Aquesta situació repercuteix directament en la posició financera de l’empresa proveïdora, ja que incrementa les seves obligacions i condiciona la seva estructura de balanç. Així, la capacitat d’una empresa per a concedir crèdits comercials està determinada per la seva estructura financera i per les possibilitats reals d’obtenir recursos a curt termini que permetin finançar —o refinançar— aquests comptes per cobrar.
Un increment en el realitzable, derivat d’un augment en els drets de cobrament sobre clients, obliga l’empresa a disposar de majors fons per a sostenir aquest actiu corrent. Això comporta, d’una banda, un cost financer addicional, i per un altre, limita la capacitat de destinar aquests recursos a inversions o activitats potencialment més rendibles per a la companyia.
Per a afrontar aquesta situació, les empreses disposen de diverses alternatives. La primera consisteix a traslladar aquest efecte als seus propis proveïdors, renegociant les condicions de pagament i tractant d’obtenir terminis més amplis. No obstant això, aquesta opció no sempre és viable, ja que molts proveïdors no estan disposats a concedir ajornaments o, si és el cas, ho fan incrementant preus o suprimint descomptes i bonificacions per ràpid pagament que abans aplicaven.
La segona alternativa seria finançar els comptes de clients amb els recursos procedents de la tresoreria pròpia. No obstant això, en la pràctica, la majoria de les empreses no genera excedents de liquiditat suficients per a cobrir de forma regular els seus crèdits comercials.
Una tercera possibilitat consisteix a obtenir liquiditat a partir dels propis crèdits comercials, mitjançant el que es denomina mobilització dels saldos de clients. Aquesta operació implica convertir en liquiditat les quantitats pendents de cobrament, utilitzant mecanismes com el descompte d’efectes, la cessió de crèdits o el factoring. No obstant això, aquesta via presenta com a inconvenients l’elevat cost financer associat i la dependència de la voluntat de les entitats financeres per a concedir aquestes operacions.
La quarta opció passaria per incrementar els recursos propis o bé captar finançament aliè a llarg termini. No obstant això, per a moltes empreses aquesta via resulta difícilment accessible, atès que implica millorar la seva estructura de capital de manera estructural, alguna cosa que no sempre és factible.
Finalment, la cinquena alternativa —i la més utilitzada en la pràctica empresarial— és acudir a les entitats financeres per a contractar finançament bancari a curt termini, com a pòlisses de crèdit, amb les quals cobrir les necessitats derivades dels crèdits concedits a clients. No obstant això, aquesta solució genera nous riscos: d’una banda, l’increment de l’endeutament a curt termini amb el seu corresponent cost financer, i per un altre, l’obligació d’assumir el pagament d’interessos addicionals.
En qualsevol cas, per a la major part de les empreses, el cobrament de les seves vendes constitueix la font principal d’ingressos de tresoreria. No obstant això, ha d’assumir-se que no és possible determinar amb total certesa la data en què es rebran els pagaments dels crèdits comercials. Això exposa a l’empresa proveïdora a tensions de tresoreria quan els clients no compleixen amb les dates de pagament previstes i, en casos més greus, al risc de ruptura de tresoreria si una part significativa dels clients no aconsegueix atendre els seus deutes en els venciments pactats.
