Com a fan de Melendi que soc i com a persona romàntica que em defineixo, no us negaré que m’encanta el seu senzill ‘Destí o casualitat’, que aquestes alçades ja em sé de memòria. Aquesta balada romàntica explora la temàtica de la trobada amorosa i la pregunta eterna sobre si l’amor és fruit del destí o una mera coincidència. La lletra explica la història de dues persones que, sumides en les seves pròpies reflexions sobre l’amor, es troben casualment i senten una connexió instantània. Aquesta trobada és descrita amb una mescla de poesia i misticisme, suggerint que l’univers mateix ha conspirat per unir-los. I aquí és on és fem realment la pregunta eterna, existeixen les casualitats?
Tots hem viscut situacions que ens fan pensar: “Quina casualitat!”. I és que de vegades estàs taral·larejant una cançó tot el matí i entres en un bar on la tenen posada, estàs pensant que fa molts dies que no parles amb la teva amiga i sona el telèfon: és ella.
Aleshores, realment les casualitats existeixen? Vosaltres que creieu? Sou dels que penseu que les coses passen per alguna raó, o que per alguna raó hi ha coses que no passen? Què és la casualitat que fa que algunes coses passin? O tot el contrari, que com deia el filòsof Plató: “Les coses no succeeixen per casualitat. La vida té un camí reservat per a cadascun de nosaltres. I el que ens succeeix, encara que no ho entenguem, forma part d’aquest camí”.
Jo no crec en el destí, però tampoc en les casualitats. I és que, tal com deia el dramaturg William Shakespeare: “El destí és el que remena les cartes, però nosaltres som els que juguem la partida”.
La vida està plena d’oportunitats i de casualitats. No obstant això, no estan totes a l’abast de tots. Quan creiem que no tenim oportunitats, en realitat no és que no en tinguem. En la majoria de les ocasions és que no les veiem, la qual cosa significa que no estem ben desperts. I això és així per una senzilla raó: el nostre cervell percep la realitat d’una forma molt selectiva; és a dir, la nostra percepció del que ens envolta no és totalment fidel a la realitat. Només percebem una part d’allò que està ocorrent al nostre voltant, ja que la nostra atenció selecciona el que rebem i només percebem allò que està concorde al nostre moment vital. Però, tal com deia el químic Louis Pasteur, “l’atzar afavoreix a la ment preparada”. És important estar despert per veure les oportunitats, ja que és la nostra ment desperta que ens fa veure les casualitats, quan en veritat les estàvem buscant.
La realitat és que els darrers descobriments científics corroboren que la vida no és un accident regit per l’atzar, la sort ni les coincidències. Per més que ens costi de veure, cadascun de nosaltres recull el que sembra. Ni més ni menys. Les persones formem part d’una societat materialista, completament desencantada del món en el qual vivim. Per aquesta raó, en general acostumem a creure que la nostra vida és un accident regit per la sort i les coincidències. És a dir, que no importen les nostres decisions i les nostres accions, perquè en última instància les coses passen per “casualitat”. Aquesta visió de l’existència, tot i que justifica perquè no aconseguim fites importants a la vida, ens converteix en mers ninots en mans de l’atzar. Però això no és així, la vida està regida per causalitats, no per casualitats, i en funció de les nostres decisions, i el nostre esforç, ens van passant les coses, encara que si són bones alguns vulguin atribuir-les directament a la casualitat.
En definitiva, les coses que passen no són fruit directe del destí ni de l’atzar, les coses passen perquè ens hem esforçat, perquè hem treballat per aconseguir-les i perquè era el moment oportú. I quan hi ha coses, que volem, que no passen, és necessari enfocar diferent les que sí que passen, i pensar que no només passen per alguna cosa, sinó per a alguna cosa. I curiosament, aquesta minúscula preposició té un pes molt important en la frase, ja que traslladem la responsabilitat dels fets a un mateix. Així si per exemple, la parella ens deixa i ens sentim desgraciats, potser en realitat és que la relació no funcionava i tenim l’oportunitat de trobar-ne una de nova, més sana i satisfactòria. Perquè la vida ens va mostrant més d’un camí, ens fa trobar amb persones increïbles, amb gent meravellosa, i absolutament sempre ens fa aprendre. Aprendre a connectar-nos amb el món, a obrir la nostra ment, a saber que cada persona que trobem pel camí ens ensenyarà alguna cosa, a tenir la certesa que totes, d’una manera o d’una altra, sumen en el nostre aprenentatge.
I acabarem avui amb una frase del que fou un assagista, filòsof i poeta estatunidenc, Ralph Waldo Emerson, que diu: “Una vegada que prens una decisió, l’univers conspira perquè succeeixi”. I és que si estem convençuts que aconseguirem alguna cosa, tindrem una força motivacional molt poderosa. Tant, que estarem desperts per veure totes les oportunitats i hi treballarem per arribar a l’èxit, com si hi estiguéssim destinats i com si totes les casualitats ens hi portessin.
