En els darrers anys, diverses sentències i processos judicials han fet evident que la justícia, en lloc de ser un pilar inamovible de la societat, sovint es veu condicionada per la pressió mediàtica, els buits legals i fins i tot els perjudicis socials. Casos com el de Pablo Hasél, l’empresonament del qual va generar una onada de protestes per la seva condemna relacionada amb la llibertat d’expressió, o el recent judici a Luis Rubiales, en què la moralitat i la visibilitat han pesat tant com les proves juridicoprocessals, posen sobre la taula una pregunta incòmoda: és sempre justa la justícia?
Però si hi ha un cas que realment il·lustra la desmesura i la manca de proporcionalitat de determinades sentències, és el judici del cas CBD a Andorra. Un afer que ha posat en evidència els buits legals del Principat i, sobretot, la rigidesa d’un sistema judicial que sembla prioritzar el missatge que es vol transmetre per damunt dels fets objectius. Parlem d’un jove que va passar 14 mesos en presó preventiva per portar una substància que, segons el seu format, estava prohibida, però que en cap cas va ser identificada de manera immediata com una droga il·lícita.
El problema no radica en si el CBD ha de ser legal o no, sinó en com es va portar tot el procés. La cancel·lació de la declaració dels testimonis per por que aquests cometessin un delicte en confessar haver comprat un producte en territori andorrà és una prova evident que no es va voler aprofundir en la realitat de l’assumpte. Mentre el Raonador del Ciutadà rebia crítiques per la seva falta d’actuació, els familiars de l’acusat es trobaven amb la incredulitat d’un sistema legal que semblava aplicar-se de manera arbitrària.
I aquí entra en joc la proporcionalitat. Com pot ser que aquest cas es resolgui amb una proposta de condemna d’un any més de la mínima imposada als traficants de grans quantitats de substàncies realment il·legals com la cocaïna o l’haixix? És realment necessari privar de llibertat una persona durant més d’un any abans que se’l consideri culpable, quan ni tan sols hi ha proves fermes d’un delicte de tràfic de drogues?
Aquestes decisions no només qüestionen la credibilitat del sistema judicial andorrà, sinó que exposen un problema encara més profund: la influència de la moralitat, els prejudicis i fins i tot la por social en les sentències. Andorra, com a país petit i privilegiat, sovint es troba en un equilibri delicat entre la preservació de la seva identitat i la modernització de les seves lleis. I, malauradament, en aquest cas, sembla haver pesat més la necessitat de donar una imatge de control i severitat que no pas l’aplicació justa i racional del dret.
La presidenta del Tribunal, jutgessa ara nomenada a Estrasburg i qui va portar el cas, va fer dennotar un reflex de com el judici ja naixia amb un possible biaix abans d’entrar a la sala, o així ho van percebre molts dels presents. Això no és un detall menor, també perquè no va estar excepte de rumors als passadissos de la Batllia. I en aquest escenari, el dret fonamental a la presumpció d’innocència es va convertir en un concepte merament teòric. Ara, el cas es troba en espera de la resposta de la segona instància, amb dues qüestions claus encara sense aclarir: quin és el percentatge exacte de THC de la substància decomissada (quan la normativa europea accepta fins a un 0,2% per als productes de CBD) i si realment es justificava una mesura tan dràstica com 14 mesos de presó preventiva sota l’argument de risc de fuga.
Independentment de la sentència final, aquest cas ha posat sobre la taula una realitat incòmoda: la justícia no sempre actua de manera cega i equitativa. La influència de què diran, el conservadorisme latent i la necessitat d’exercir un control ferri sobre certes conductes han portat Andorra a un terreny perillós, on les sentències deixen de ser una qüestió de justícia i es converteixen en un espectacle mediàtic que, paradoxalment, genera el mateix descrèdit que intentava evitar.
Davant d’això, la pregunta és clara: realment volem una justícia basada en la proporcionalitat i en l’anàlisi fidedigna dels fets, o preferim una justícia que es deixi arrossegar per l’opinió pública i les pressions socials? Si Andorra vol mantenir la seva reputació com un país just i amb qualitat de vida, hauria de començar per assegurar-se que la seva justícia també ho sigui.
