Estem parlant d’un trastorn verbal, d’una dificultat en la comunicació i no d’una malaltia. Per tant, encara que sembli greu, no ho és tant perquè sempre que no estigui vinculat als nervis o a un trauma emocional, anant al logopeda la situació millora bastant. Aquí treballarà la seva difluència verbal. Es diu així perquè el ritme de les paraules es veu constantment pertorbat, ja que a vegades la persona té dificultats per començar una frase i unes altres, en dir-la sencera. És a dir, es veu incapaç de pronunciar la primera paraula o, una vegada ha començat la frase, és incapaç d’acabar-la sense haver de repetir o prolongar les paraules, o inclús farà pauses entre elles i, per tant, el seu ritme no és continu. Però en aquest article em centro en la gent que quequeja sense motius aparents, ni està nerviosa ni té por, però, així i tot, té dificultats per parlar i més quan està eufòrica.
El cervell s’inunda d’emocions, d’idees i sensacions i les ganes d’expressar-les provoquen el col·lapse verbal. Personalment, crec que puc aportar bastant, perquè jo mateix quequejo, així doncs, a part d’opinar com a psicòleg, també ho faig des de l’experiència personal. En suma, la disfèmia pot dividir-se en tres grups diferents: la disfèmia tònica, la clònica i la mixta. Aleshores, la primera consisteix en el bloqueig verbal en el moment de començar a parlar; la segona, per la seva banda, consisteix en una lleu contracció muscular que provoca la repetició de les lletres o síl·labes. Finalment, la tercera, ja ho diu el seu propi nom, és la barreja de les altres dues anteriors.
Després i reprenent el col·lapse verbal, se’ns dificulta l’expressió verbal perquè la disfèmia tònica ens impossibilita pronunciar la paraula i és quan busquem sinònims, paraules que no ens costen pronunciar. Aleshores, en qüestió de segons trobem moltes diferents, però amb el mateix significat. Igualment, i mencionant la disfèmia clònica, aquesta és més la resposta a intentar pronunciar la paraula sense enganxar-nos, allarguem la primera lletra o síl·laba per així poder pronunciar-la. Doncs, de la mateixa manera i amb un efecte similar, podem fer servir la conducta no verbal, com per exemple moure les mans o caminar mentre parlem, enfocar la mirada en un lloc determinat, etc.
Són conductes anomenades crosses i ens poden facilitar molt la comunicació, perquè ens marquen tant l’entonació de les paraules, com el ritme de les frases, són com les comes i els punts de l’escriptura. Ens donen l’oportunitat de parlar més lentament i, d’aquesta manera, pensar en la següent paraula o frase. Dit això, vull acabar aclarint que de moment es desconeixen les causes que provoquen la quequesa, però, en contrapartida, se sap que són diversos factors: un problema neuronal, un estat nerviós, un trauma emocional, la genètica, etc. És a dir, que si un dels progenitors pateix disfèmia, hi ha moltes probabilitats que el fill també en tingui.
