Els mercats mundials comencen a expandir-se a finals dels anys 50 i principis dels 60 del segle passat i les exportacions necessitaven uns períodes de crèdit a l’importador que superessin els terminis tradicionals de 60, 90 i 120 dies que existien als mercats domèstics i encara més temps quan es tractava d’exportacions de béns d’equip, maquinària industrial o maquinària pesant. A més, s’incrementaven les exportacions de béns d’equip i les adreçades als països de l’est d’Europa, que necessitaven fonts de finançament diferents de les tradicionals; és per tot això per què apareix la modalitat de finançament denominada a nivell internacional com a forfetatge. Aquesta és una modalitat de finançament flexible i ràpida que fa possible el descompte sense recurs dels crèdits documentaris d’exportació o dels documents financers lliurats per l’importador per instrumentar el pagament de les operacions.
Moltes vegades es confon el forfetatge amb el factoring; no obstant això, hi ha importants diferències entre tots dos. Una de les principals diferències del forfetatge respecte al factoring és que, en aquest darrer tipus de finançament, l’empresa pot cedir les factures amb recurs, de manera que el cedent que és l’empresa proveïdora o exportadora que expedeix les factures es converteix en el responsable de reclamar el pagament, en cas que el client sigui morós i no aboni la factura en la data i forma indicades. No obstant això, al forfetatge, en tractar-se d’operacions amb més risc, les empreses proveïdores cedeixen de forma completa i sense recurs els crèdits comercials a les entitats bancàries, de manera que seria l’entitat financera a què se cedeix el crèdit i els documents canviaris que instrumenten el pagament (pagarés, lletres de canvi, o cartes de crèdit amb pagament ajornat) la responsable de reclamar-ne els possibles impagaments, i assumir-ne els possibles crèdits incobrables tal com succeeix al factoring sense recurs.
Una altra de les diferències entre el forfetatge i el factoring està relacionada amb el nombre de documents mercantils i títols que se cedeixen. Mentre que al forfetatge se cedeixen pagarés, lletres de canvi o documents financers de pagament acceptats legalment, en el cas del factoring, es produeix una cessió de factures emeses pel proveïdor, enteses aquestes factures com una prova que s’ha venut el bé destinatari de l’operació. En un procés habitual de factoring es poden cedir multitud de factures, i de caràcter recurrent mensual, en funció del volum de facturació i la manera com es cobra als clients. Per tant, el nombre de documents mercantils cedits al factoring és molt més gran que al forfetatge. L’altra diferència seria el temps de cobrament. Al factoring el període de pagament de les factures sol estendre’s entre els 60 i els 120 dies com a màxim. Mentre que en el cas del forfetatge, els pagarés emesos i les dates de cobrament de les operacions amb pagament ajornat poden estendre’s fins als sis anys.
Per tant, el forfetatge és un instrument de finançament de comerç exterior consistent en la compra sense recurs al cedent d’un cert mitjà de pagament acceptat internacionalment, com poden ser pagarés o lletres de canvi, que sovint estarà avalat per un banc (denominat a vegades forfeter) i l’origen dels quals pot ser una operació comercial i fins i tot una operació financera a curt, mitjà i/o llarg termini. Els documents susceptibles de ser finançats són les lletres i pagarés i els terminis admesos solen estar entre dotze mesos i sis anys que reconeix un dret de cobrament originat en una operació de compravenda internacional, transferint tots els riscos i responsabilitats de cobrament i rebent el pagament al comptat amb les deduccions pròpies del descompte Per tant, les operacions de finançament són sense recurs; és a dir, és el fet que és el banc finançador qui assumeix el risc d’impagament per part del deutor de tots els riscos de l’operació.
El forfetatge és un sistema a través del qual l’empresa proveïdora de béns pot fer efectius immediatament els crèdits interempresarials o les operacions amb pagament diferit. El forfetatge consisteix bàsicament en la compra per part de la societat de forfetatge a l’empresa venedora dels efectes, lletres, pagarés, crèdits documentaris, garanties bancàries, o altres compromisos de pagament representatius del deute que s’ha originat en una operació comercial i que li han estat lliurats al proveïdor per part del comprador.
Aquest sistema permet la disposició immediata dels fons de manera que l’empresa proveïdora guanya liquiditat i elimina els riscos d’impagament. El forfetatge permet al proveïdor –sempre que tingui documentat el crèdit en lletres, pagarés o altre document de crèdit vàlid– obtenir de forma immediata els imports deguts pel client sense haver d’esperar el venciment. D’aquesta manera l’empresa venedora no ha de recórrer a les línies de descompte comercial o a sol·licitar crèdits a curt termini per finançar les operacions. Així mateix, el contracte de forfetatge s’acostuma a fer amb una clàusula de «sense recurs» de manera que el proveïdor traspassa el risc d’insolvència al forfet. D’aquesta manera, en cas d’impagament per part del comprador dels béns, és la societat de forfetatge la que haurà d’assumir les pèrdues causades pels impagats i els fallits. El període de finançament pot anar des dels tres mesos fins als cinc anys, depenent del país de destinació de la mercaderia exportada. Fins i tot s’estableixen dies de gràcia entre la data de descompte i venciment, per cobrir possibles retards d’índole administrativa als pagaments.
El forfetatge s’acostuma a fer servir en operacions de venda de béns d’equip amb pagament diferit a mitjà termini i els imports dels quals siguin elevats (més de 100.000 euros). Tradicionalment, el forfaiting ha estat un instrument financer més utilitzat al mercat internacional (exportacions de maquinària i béns d’equip) que, al domèstic, encara que algunes entitats financeres també ofereixen el forfetatge per a operacions al mercat interior.
El forfetatge té l’avantatge de la seva simplicitat en la documentació necessària que sol ser mínima, i que permet al proveïdor un estalvi important de despeses administratives i de gestió en el cobrament de les operacions a crèdit. La tramitació d’aquest tipus d’operacions acostuma a ser ràpida i els tipus d’interès que apliquen les entitats financeres són competitius. Aquest sistema és bo per a les pimes que tenen un sistema àgil d’obtenir finançament i aconseguir liquiditat immediata, ja que si el comprador és solvent les entitats de forfetatge no demanen garanties ni comprovacions de la solvència del proveïdor. El proveïdor gràcies al forfetatge pot transformar l’actiu realitzable en disponible, de manera que obté una millora important de les ràtios de liquiditat, solvència i tresoreria. Un altre avantatge és l’obtenció de liquiditat sense que repercuteixi en la capacitat creditícia de l’exportador i que l’import dels descomptes és abonat immediatament sense ocupar les línies de crèdit de l’empresa venedora. Igualment elimina riscos de canvi i riscos polítics.
Ara bé, el forfetatge també té alguns inconvenients entre els quals podríem destacar, en primer lloc, l’elevat tipus d’interès que de vegades carreguen les entitats financeres; en segon lloc, els controls de canvi d’alguns països; i, en tercer lloc, la poca predisposició dels importadors a facilitar una garantia o aval per a l’operació que es vol finançar mitjançant el forfetatge. Val la pena assenyalar que, en tractar-se d’una operació sense recurs, l’entitat de crèdit s’ha d’assegurar de les condicions dels contractants, i per això cal una anàlisi exhaustiva de l’operació. Per fer tota l’operació és freqüent que l’importador sigui avalat per algun banc de reconeguda solvència internacional del seu país.
