L’arribada de persones d’arreu del món a Andorra és una realitat que no podem ignorar. Un país com Andorra, que depèn fortament del turisme i d’un mercat laboral vinculat a serveis com l’hostaleria i el comerç, necessita aquesta aportació humana per mantenir-se en funcionament. Però, al mateix temps, aquesta situació ha generat tensions socials que sovint desemboquen en actituds discriminatòries i prejudicis que mereixen una reflexió profunda.
En aquest context, sorprèn i indigna veure com determinats discursos racistes es normalitzen, moltes vegades amagats sota l’aparença d’humor. Fer bromes sobre col·lectius d’immigrants, caricaturitzar-los o reduir-los a estereotips alimenta idees nocives i acaba consolidant una narrativa perillosa. Quan es fa mofa, per exemple, de la presència de colombians i peruans a Andorra amb expressions que suggereixen que són “massa” o que “ja no hi cabem”, no només es deshumanitza aquests col·lectius, sinó que també es promou una divisió social completament innecessària.
El problema de fons és una visió hipòcrita i simplista de la migració. Sovint es parla d’“invasió” o es critica que aquests treballadors ocupin llocs al mercat laboral, però no es té en compte que són essencials per al bon funcionament del país. La seva feina, moltes vegades en condicions complicades i amb salaris ajustats, fa que el Principat pugui mantenir el seu estil de vida i continuar sent un destí atractiu per als turistes.
Un altre aspecte preocupant és la distinció que es fa entre diferents tipus d’immigrants. Per què es veu amb més bons ulls algú que ve d’un país europeu que algú que arriba des d’Amèrica Llatina? Aquesta doble vara de mesurar evidencia prejudicis racistes i classistes que haurien de fer-nos reflexionar com a societat. En comptes de valorar les persones pel que aporten, sovint es jutja d’on vénen o el color de la seva pell, perpetuant una percepció injusta i esbiaixada.
I el més trist és que aquesta discriminació no s’atura amb els comentaris superficials. Va més enllà i afecta el dia a dia d’aquestes persones. Fins i tot aquells que han fet grans esforços per integrar-se, aprendre la llengua i ocupar llocs de responsabilitat, encara carreguen amb l’etiqueta d’“immigrant”. Aquesta etiqueta sovint porta associada una sèrie de prejudicis que es manifesten en microagressions, com comentaris sobre el seu aspecte o la seva manera de parlar.
Un altre punt a destacar és el paper de l’habitatge en aquest debat. Mentre que molts immigrants arriben per guanyar-se la vida i sobreviuen com poden amb salaris ajustats, altres arriben amb un alt poder adquisitiu, compren propietats i contribueixen a encarir encara més el cost de la vida. Aquesta situació no només genera desigualtats, sinó que també augmenta el ressentiment cap als col·lectius més vulnerables, que sovint es veuen assenyalats injustament com a culpables d’una manca d’espai o recursos.
La realitat és que Andorra necessita aquesta mà d’obra per mantenir-se en marxa. I, en lloc de fer bromes o llançar discursos carregats de prejudicis, el que cal és un reconeixement sincer de la seva aportació. Perquè aquestes persones no només són treballadors; també són veïns, companys i part essencial d’una societat que, vulguem o no, es fonamenta en la diversitat.
Al final, la pregunta que ens hem de fer és: quin tipus de país volem ser? Un país que jutja i exclou o un país que acull i valora? Fer humor o comentaris que perpetuïn discriminacions no és només de mal gust, sinó que també ens distancia del que hauríem d’aspirar a ser: una societat intercultural, justa i acollidora.
