Oriol Guillem

Per a mi ha estat molt agraït poder treballar en aquest projecte que a més ha estat a Andorra. A més, hem participat diferents equips alguns de Barcelona i uns altres d'Andorra i per a mi haver vist com aquests dos han treballat conjuntament ha estat un plaer.

Era un equip que ja estava tancat d'alguna manera, jo vaig ser l'agent extern perquè vaig ser la persona que va fer un càsting per saber si realment encaixava bé dins del projecte. Tot i que l'equip ja estava tancat, ha anat molt bé, hi havia tant equip d'Andorra com equip de Barcelona. Per a mi ha estat una barreja molt bonica. És maco quan artistes del país podem fer projectes junts a Andorra i donar més visibilitat a això, que crec que és important.

En aquest cas és veritat que era un personatge particular perquè era entrar dins de la ment d'un home bastant rocambolesc. Amb un passat, amb una forma de comunicar-se i de relacionar-se, sobretot amb les dones de la seva vida, bastant difícil. Una de les coses que intento fer és no jutjar mai els personatges que interpreto, perquè no tindria cap mena de sentit jutjar algú que estàs interpretant. És per això que per a mi és curiós veure quins són els camins que hi ha per poder interpretar allò que se'm demana. Però és cert que sempre, davant de qualsevol personatge, el text és el meu punt de partida. A partir d'aquí, ja vas creant el personatge, però les paraules que dius generalment són les que acaben configurant a aquest. Després hi ha altres aspectes, com la seva forma d'expressar-se, de vestir-se o fins i tot l'escenografia en la qual apareix. Tot això és el que acaba fent que et puguis preparar bé a un personatge i que l'entenguis.

Jo he intentat buscar la característica del personatge o l'atribut amb el qual em sentia més pròxim per poder donar-li vida. Podria dir que he intentat agafar-me a la seva forma de viure sempre condicionat per la culpa d'un accident. Podem dir que segurament aquest fet fa que sigui com és el personatge en el moment concret de l'obra, i que d'alguna manera és l'atribut que més humanitat li dona al personatge.

És molt interessant perquè tu construeixes i crees amb l'equip, però d'alguna manera fins que el públic no veu l'obra, aquesta no acaba de tenir el suflé. D'altra banda, és veritat que nosaltres anem amb unes expectatives que quan entra el públic en escena, t'acaba sorprenent. A més, val a dir que en aquest cas, tots partíem d'una sensació estranya perquè el text és una mica complex, i això de vegades provoca certa distància amb el públic, en l'àmbit compositiu. Però en general crec que la reacció ha estat positiva, perquè tot i tenir una atmosfera concreta en la qual l'espectador ha de fer un cert esforç, la rebuda ha estat bona.

S'ha de tenir en compte que el meu personatge és molt complex, i amb la gent propera que he pogut parlar m'han confessat que en algun cas han sortit amb mal de cap. Però en part és perquè el meu personatge és algú que està reconstruint tota l'estona. És a dir, constantment intenta aferrar-se a les coses. Potser el podríem descriure com un personatge molt rústic. Després he comptat amb la crítica de persones que coneixien l'obra i entenien que donar vida a aquest personatge no ha estat una tasca fàcil. També he de dir que potser la crítica que més m'ha servit és la d'una amiga que em va comentar que era molt interessant observar com es tractava la culpa des d'aquest lloc, no en el fet de fer un dramatisme, sinó d'intentar entendre al personatge. Més enllà de la forma que hagi adoptat l'obra, el ritme d'aquesta és poc convencional, perquè és bastant lenta i els silencis que hi ha ajuden a definir molt bé al personatge.

És cert que tinc tendència a atreure aquest tipus de gènere o personatge, un gènere amb el qual em sento bastant còmode. Des d'un principi em van agradar les obres més híbrides; és a dir, que no només em centro en el text, sinó també amb el cant o dansa que pot haver-hi dins de l'obra. Llavors és veritat que la meva tendència és anar a parar a buscar projectes d'aquest tipus, perquè em sento molt còmode en aquest gènere menys normatiu.

Me'l plantejo amb molta prosperitat i abundància. M'agradaria que 'La Neu dintre d'aquesta pluja' es pogués programar per fer més actuacions, perquè el que passa amb aquestes obres que només surten dos dies, i a més aquesta que té molta complexitat, és que no li dones temps a què el públic pugui fer-se a elles, i això a mi em sap greu. Ara és cert que de cara a l'any vinent tinc dos projectes encarats aquí a Andorra, més en concret a l'Andorra Crea, i s'han de definir per veure si surten o no. El primer és 'l'Abracadabra' i el segon és 'La Venus de les Pells'. El que és ben clar que alguna d'aquestes dues segur que tira endavant. I de cara al maig juny faré l'obra 'Paradise' amb la companyia Moreno Ensemble Projects, amb la qual estarem durant tres setmanes al teatre Akadèmia de Barcelona.