Vivim en una època marcada per una contradicció flagrant que es manifesta a totes les latituds: des dels països amb polítiques més avançades fins als règims totalitaris més extrems, la dissonància entre el discurs polític i la realitat social és un fil conductor que uneix governs i sistemes aparentment oposats. Aquesta incongruència queda palesa especialment en el luxe i les comoditats amb què viuen molts dirigents polítics, un estil de vida que no encaixa amb les problemàtiques que diuen voler solucionar.
És impossible parlar de benestar social des d’una perspectiva de privilegi sense caure en una hipocresia estructural. Com es pot defensar que s’està treballant pel “benestar de tots” quan l’elit política gaudeix de sous generosos, habitatges de luxe i dietes en llocs exclusius, mentre milions de ciutadans lluiten per arribar a final de mes? Aquesta situació es repeteix a cada racó del món: mentre alguns acumulen riqueses, els treballadors es veuen obligats a encadenar dues o tres feines per mantenir-se a flotació.
Un exemple paradigmàtic d’aquest desequilibri és la insistència d’alguns líders a parlar amb orgull de l’increment del poder adquisitiu “generalitzat”. Una afirmació que sona bé als titulars, però que amaga una realitat menys glamurosa: els rics continuen enriquint-se, mentre la classe treballadora ha de fer malabars per sobreviure. L’excusa que “tots guanyem” és insuficient quan la desigualtat persisteix i la bretxa entre classes socials es fa més profunda.
És especialment preocupant la lentitud de les administracions per abordar els problemes reals, com ara els lloguers desorbitats. La creació de pisos assequibles, anunciada com una solució estrella, arriba tard i sovint és insuficient. Els criteris restrictius per accedir-hi —com tenir fills o ingressos específics— exclouen una part important de la població. I aquí apareix una altra paradoxa: amb sous precaris, dificultats per estalviar i l’impossible accés a habitatges dignes, quin espai queda per a la formació de noves famílies?
Els joves són els grans oblidats en aquest cercle viciós. La falta d’oportunitats per emancipar-se o accedir a una vida digna ha transformat les seves prioritats. Es critica que prefereixin viatjar o buscar experiències, però la realitat és que, sovint, aquestes són les poques escapades possibles davant un sistema que no els dona opcions reals. Sense possibilitat de comprar un habitatge (amb hipoteques que s’allarguen dècades) o tan sols d’assumir un lloguer raonable, el projecte de vida tradicional es converteix en un somni llunyà.
Mentrestant, el discurs polític es desvia cap a culpabilitzar aquesta generació, qualificant-la de “poc compromesa” o “massa hedonista”. Però, com poden comprometre’s amb una societat que sembla haver-los donat l’esquena? Les polítiques públiques haurien de centrar-se en facilitar les condicions necessàries perquè els joves puguin aspirar a una vida digna, i això passa per garantir habitatge assequible, sous justos i un futur estable.
La solució passa per una reforma profunda, no només de les polítiques, sinó també de les actituds i prioritats de la classe dirigent. No es tracta només d’impulsar mesures puntuals, sinó de repensar el sistema des de l’arrel. Cal que els responsables polítics liderin amb l’exemple, demostrant una autèntica connexió amb les necessitats reals de la ciutadania. Si de veritat creuen en un model de societat justa i equitativa, han de començar per reduir els privilegis que els separen de la resta.
Només quan el discurs deixi de ser una cortina de fum per amagar luxes incompatibles amb la realitat i es converteixi en accions efectives, podrem parlar d’un veritable compromís amb el benestar de tota la societat. Fins llavors, continuarem assistint al mateix espectacle de sempre: promeses buides en un món cada cop més desigual.
