A Espanya hi ha normes legals que regulen els terminis de pagament. La Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials després de la reforma de la Llei 11/2013, de 26 de juliol, imposa que el termini de pagament serà de trenta dies naturals després de la data en què té lloc l’acceptació o la verificació dels béns o serveis, fins i tot encara que la factura o sol·licitud de pagament s’hagués rebut amb anterioritat a l’acceptació o verificació. D’altra banda, la norma estableix que els terminis de pagament no es podran ampliar mitjançant pacte de les parts per sobre dels seixanta dies naturals. Val la pena assenyalar que la Llei 3/2004 no és una particularitat legislativa espanyola, sinó que és el resultat de la transposició de les Directives del Parlament Europeu i del Consell de la Unió Europea de lluita contra la morositat interempresarial.
En aquests darrers temps sorgeixen milions de creditors a Europa que intenten exercir el seu dret de crèdit sense èxit, ja que els seus deutors no poden o no volen pagar. El mil·lenari brocard llatí pacta sunt servanda (els pactes estan per ser complerts) perquè són una manifestació de l’autonomia de la voluntat i l’ànima del negoci jurídic. Aquest aforisme constitueix una regla tradicional jurídica, transmesa pel dret romà, que ha esdevingut un dels principis generals del dret. Per això, els pactes han de ser sempre complerts i a més estrictament complerts en els seus propis termes.
Ara bé, un altre sintagma nominal en llatí és: rebus sic stantibus locució llatina que literalment significa «estant així les coses» i la traducció menys literal de la qual seria «mentre continuïn així les coses». La premissa de la clàusula rebus sic stantibus és una circumstància del negoci amb la qual les parts no van comptar, ni van poder comptar; és a dir, imprevista i imprevisible. La clàusula s’utilitza en dret per afirmar que un pacte contractual serà aplicable sempre que es mantinguin les circumstàncies per a la situació que es va dictar. La clàusula pretén un restabliment de l’equilibri de les prestacions contractuals; l’altra per mantenir les condicions d’un contracte que es va pactar abans del fet imprevisible i inevitable. L’equilibri jurídic, o bé modificar el contracte, acomodant allò convingut a les circumstàncies concurrents perquè la part que estava rellevant iguali posicions amb la perjudicada, a fi d’evitar que una part es beneficiï respecte de l’altra de les circumstàncies imprevistes.
Però, abans de seguir endavant, què és un creditor? A l’antiga Roma es va fer servir l’expressió reus, per designar el creditor, del que es va derivar posteriorment la veu llatina creditor o reus credendi. Un creditor és la persona que ostenta el dret de crèdit. Aquest dret de crèdit consisteix a la facultat legal d’exigir del deutor el compliment d’una prestació determinada. També se’l denomina part creditora o subjecte actiu d’una obligació perquè és el titular de la part activa de la relació obligatòria. Com que no hi pot haver un deutor sense creditor veurem qui té dret a considerar-se creditor, quins drets té i quines accions li estan permeses per recobrar el seu crèdit. Un creditor és una persona que gaudeix del dret de crèdit o dret a exigir del deutor el compliment d‟una prestació o obligació. En Dret s’anomena creditor el titular de la part activa de la relació obligatòria. En termes jurídics se’l considera destinatari de la prestació i se’l denomina receptor o en llatí accipiens. El dret de crèdit també rep la denominació de “dret creditual” i consisteix en una suma de facultats per exigir una determinada conducta o prestació del deutor, encara que mai no és un dret sobre l’objecte de la prestació.
L’obligació es pot definir com la relació jurídica existent entre dos subjectes mitjançant la qual una persona, anomenada creditor, té la facultat d’exigir a una altra, anomenada deutor, un determinat comportament positiu o negatiu. També es defineix l’obligació com aquella relació jurídica per la qual dues persones o més es comprometen a complir i adquireixen el dret a exigir determinades prestacions. Per tant, en l’obligació el deutor està subjecte a fer una prestació que el creditor té dret a exigir-li. Les obligacions es basen en el poder jurídic que s’atorga a una persona per exigir-ne a una altra que faci alguna cosa en virtut del vincle legal que lliga una o més persones amb una altra o altres; el dret comú de la majoria dels països europeus estableix que: “tota obligació consisteix a donar, fer o no fer una cosa”. D’aquesta manera, el creditor gràcies al seu dret de crèdit pot reclamar al deutor la prestació a què està obligat i respon amb tot el seu patrimoni. Consegüentment, obligació i dret són conceptes interrelacionats i complementaris com les dues cares d’una moneda.
Tal com es desprèn d’aquest precepte, la persona a qui correspon exigir la prestació s’anomena creditor, perquè si es tracta d’una relació obligatòria de caràcter contractual, confia en la persona de l’obligat, és a dir, en el deutor i en la seva voluntat i capacitat per complir la prestació. Des del punt de vista del deutor, l’obligació és representada com el deure de complir una prestació; per contra, des del punt de vista del creditor, és un dret anomenat “dret de crèdit”, que suposa pretendre del deutor una prestació econòmica. Des d’una perspectiva juridicopatrimonial del deutor, l’obligació o el deute constitueix una càrrega, és a dir, un passiu que disminueix el patrimoni. Ara bé, pel creditor significa un dret patrimonial o crèdit, que augmenta el patrimoni. Això no obstant, per poder considerar justificadament com a creditor una persona física o jurídica, cal que aquell que anomenem deutor s’hagi compromès de forma legal. Un individu es converteix en creditor sobre la base d’un contracte, la signatura d’una lletra de canvi o pagaré, la realització d’un negoci, la concessió d’un préstec o l’atorgament d’un crèdit.
En les obligacions dineràries, el creditor té dret a exigir de l’altra la prestació dinerària, i aquest es coneix com a dret de crèdit. Tot i això, si el morós nega l’existència del dèbit, el creditor haurà de demostrar amb documents el seu dret de crèdit. La idea central és que l’èxit de les reclamacions que promogui un creditor perjudicat per la morositat del seu client dependrà fonamentalment de la manera com es troba documentat el crèdit impagat, és a dir com es troben els documents mercantils següents: contractes, comandes, albarans, factures i instruments canviaris. Un axioma de l’eminent jurista romà Gayo diu: creditorum appelatione non hi tantum accipientur qui pecuniam crediderunt, sedamus quibus ex qualibet causa debetur el que significa que no es pot exigir el pagament al deutor si no hi ha un deute pecuniari amb causa certa i legítima.
Pel que fa a quant de temps es manté l’obligació de pagament i les qüestions legals relacionades amb el pagament d’un deute, són aplicables els preceptes del dret de la majoria d’estats de la UE que entenen que les obligacions s’extingeixen pel pagament o el compliment. A més, no s’entendrà pagat un deute sinó quan s’hagi lliurat completament la cosa o fet la prestació en què l’obligació consistia. Per consegüent, l’obligació de pagament generada en el marc d’una relació mercantil es mantindrà indefinidament si el creditor interromp amb regularitat la prescripció extintiva del deute. El creditor està facultat pel dret per reclamar judicialment o extrajudicialment un deute dinerari, quan es compleixin els requisits següents: primer, que sigui legítim, hagi estat originat per una operació comercial o negoci; segon, que sigui pecuniària, que té per objecte el lliurament d’una quantitat de diners; tercer, que sigui lícita, no provingui d’activitats delictives o il·lícites com el tràfic de drogues o la prostitució; quart, que sigui certa; cinquè, que sigui determinat, perquè hi hagi un deute de diners se n’ha de determinar la quantitat; sisè, que sigui líquida, la liquiditat és un concepte que només opera en les obligacions de diners i fa referència a la determinació concreta de la quantitat a lliurar; setè, que sigui exigible, un deute és exigible quan no hi ha impediment legal que n’impedeixi la reclamació; vuitè, que estigui vençut, perquè un deute estigui vençut ha d’haver arribat el dia del seu terme o haver-se complert la condició; i finalment que resulti impagada al venciment.