Dijous a la nit vam poder ser espectadors d’un moment històric pel que fa a la televisió pública. Parlo, com la majoria dels mitjans de comunicació, de la recent polèmica entre ‘La Revuelta’ de David Broncano i ‘El Hormiguero’ de Pablo Motos, provocada per la cancel·lació de l’entrevista amb el campió de MotoGP Jorge Martín al programa de Televisió Espanyola.
Jorge Martín havia de participar a ‘La Revuelta’, però segons Broncano, va cancel·lar a última hora per compromisos exclusius amb ‘El Hormiguero’. Lluny de passar la situació per alt i readaptar el programa, Broncano va dedicar un espai de gairebé vuit minuts, on les acusacions del presentador, el qual va denunciar pressions per evitar la seva presència, van obrir discussions sobre si aquestes tàctiques són admissibles. ‘El Hormiguero,’ per la seva banda, va argumentar que tot havia estat un malentès, ja que la seva aparició ja estava pactada setmanes abans.
Un cop finalitzada l’explicació, com havia avançat, en lloc de readaptar el programa a l’imprevist, a forma de crítica, ‘La Revuelta’ va emetre imatges animals durant més de 20 minuts. La reacció del públic va ser clara, inundant les xarxes de comentaris on inclús antics col·laboradors del programa d’Atresmedia van mostrar suport a Broncano. La televisió, com qualsevol indústria, es regeix per les lleis del mercat, i la competència és inherent a la seva naturalesa.
Tanmateix, la frontera entre estratègies comercials legítimes i el sabotatge és difusa. És ètic que un programa interfereixi per evitar que el seu competidor compti amb un convidat rellevant? Aquestes pràctiques poden considerar-se un abús de poder mediàtic, especialment quan impliquen pressions externes cap als convidats. En aquest cas, Jorge Martín va optar per mantenir-se al marge, però el dany a la seva imatge podria haver estat significatiu si hagués pres partit.
Aquesta situació també posa de manifest una qüestió, la qual va ser comentada per una de les productores de ‘La Revuelta’, relativa al respecte professional. Tot allò que l’espectador gaudeix a la televisió es fruit d’una grandíssima feina per part d’un equip format per desenes de persones que el dijous van veure els seus esforços traduïts en un resultat nul, resultant en una greu falta de respecte cap a la seva professió.
El cas de Jorge Martín hauria de servir com una crida d’atenció per a la indústria televisiva. La línia entre la competència deslleial i el sabotatge és fràgil, i creuar-la posa en risc no només la reputació dels programes implicats, sinó també la confiança del públic en el mitjà. És necessari fomentar un entorn on la creativitat i la qualitat prevalguin per damunt de les maniobres qüestionables. La televisió, com a pilar cultural, es mereix molt més que la guerra del prime time.
