Un viatge en AVE de Lleida a Sevilla i de Sevilla a Lleida proporciona 10 hores de gran generositat (si tens sort i no comparteixes seient amb una família cridanera a la vora, amb nens que mengin croquetes llardoses). El tren avança suaument i veloç, i si ja has contemplat el paisatge en altres ocasions — aquells petits racons de la vall del Jalón o la bellesa minimalista dels Monegros — tot convida a la lectura, i per què no ‘Andorra i la qüestió europea’, de Pol Bartolomé?
L’autor ens presenta un llibre ordenat, farcit de dades interessants, de conceptes que els ciutadans — andorrans o no —, interessats en el tema, haurem d’anar dominant. Ens motiva especialment el fet que l’autor sigui component del grup polític Concòrdia, amb el que això suposa d’enfocaments diferents de la realitat política andorrana i la seva confrontació amb un repte de gran envergadura, en certa manera comparable al que va suposar pel país l’aprovació de la constitució de 1993.
Un primer punt que la lectura ferroviària ens evoca és el fet que l’Acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea és, de fet, un compendi de relacions entre Andorra, França i Espanya per uns motius geoestratègics abassegadors. Això no vol dir que no hi hagi altres països que tinguin també relacions substancioses amb Andorra, com poden ser Portugal, Alemanya o Itàlia, però sempre estaran molt lluny de les relacions de tot tipus amb Espanya i França. Per això, he trobat molt encertada la denominació de la UE com la de tercer copríncep virtual, conjuntament amb el copríncep espanyol— o si voleu copríncep pirinenc — i el francès.
Un altre punt que crida ràpidament l’atenció lectora, és el de saber què passa si el referèndum —això dels referèndums és complicat i és una lliçó que fa que el que de vegades sembla el més democràtic, pot ser pastura de totes les demagògies, com és el cas del Brexit — surt negatiu, si guanya el NO. L’autor, penso jo, dubta una mica sobre la qüestió, ens diu que Suïssa ja va carabassejar la UE i que van tan pinxos. La reflexió és automàtica: és que Andorra té gaires similituds amb Suïssa a part de les muntanyes? Per fer-nos una idea, una petita vaga de zel de la Guàrdia Civil duanera en un cap de setmana fa tremolar els fonaments comercials andorrans. És veritat que Bartolomé ens endinsa en tot tipus de conceptes de transaccions internacionals, com el del «nivell d’obertura comercial», però la realitat és la que és. I comparteixo la idea que el nen andorrà no seria immediatament castigat pels pares veïnals en el cas del tancament de portes a l’Acord, però atenció: encara que el text rebutjat quedés com a referència per a futurs acords sectorials, no seria pas el mateix «nivell de confiança».
Hi ha una idea, latent d’una manera explícita al llarg de tot el llibre i que em sembla, opino, que és una de les seves millors aportacions: l’esgotament del model basat en turisme + comerç desgravat fiscalment + especulació immobiliària. És tan evident, que cal una ferma voluntat política emanada de la societat andorrana per canviar-lo. Potser no al 100% — els recursos turístics, i en part els comercials, tenen encara molt a dir —, però sí en una part significativa. Interpretaria, agosaradament, que la prudència política emanada del Manual Digest aniria per aquesta via. Si més no, jo ho interpreto d’aquesta manera. No podem oblidar mai — són dues peces bàsiques de tot el que puguem considerar —, les dimensions d’Andorra i les bases actuals de la seva economia.
No m’ha agradat mai plantejar cap qüestió sense explorar alguna possible solució. Bartolomé reitera que a Andorra hi falta espai per a inversions diferents de les que ja coneixem. Crec que una de les baules decisives de l’Acord ha de ser la creació de la zona funcional que uneixi els Pirineus veïns: la part francesa, la part espanyola i Andorra. Per a mi és una de les alternatives bàsiques a l’estat actual de les coses, acompanyada sempre de l’increment de la capacitat política per introduir innovacions en les estructures productives, i polítiques, andorranes.
El meu viatge en l’AVE de Lleida a Sevilla i de Sevilla a Lleida ha estat molt agradable gràcies al jove polític andorrà, Pol Bartolomé, i a la sort que he tingut de tenir uns veïns viatgers que han estat a l’altura del que se suposa que han de ser uns ciutadans de la Unió Europea.
