Al nostre particular Observatori de la Marca Andorra sempre li ha preocupat la imatge que com a jurisdicció projectem a l’exterior, de com veuen des de fora, el missatge que, voluntàriament o involuntària, s’escriu a través dels actes dels nostres governants i de les conseqüències que en deriven. I és clar, els darrers mesos s’ha parlat i molt d'”inversió exterior” i de canvis en la seva normativa, no sempre ben entesos. Probablement, la imprecisa redacció de la norma, resultat d’un treball en comissió que pretenia complaure a uns i altres, al final no ha complagut a ningú, ni als ciutadans afectats, ni als desorientats observadors internacionals, ni tampoc als professionals que ens toca fer seguiment i aplicació del que la norma preveu. Es buscava construir barreres a la inversió exterior especulativa, principalment immobiliària, i al final, ha acabat afectant d’una o altra forma al concepte d’inversió exterior en general.
Hem vist com la Llei 3/2024, de l’1 de febrer, passava a considerar als andorrans no residents com a inversors exteriors als efectes del nou impost, imposant el criteri de la residència front al de la nacionalitat, i tot en base al principi de no discriminació derivat de l’aplicació dels convenis de no doble imposició. Ara bé, resolta la no discriminació automàticament es discrimina als residents de menys de 3 anys de residència al país, front al criteri que es pugui aplicar als residents andorrans a la resta de països amb CDI amb Andorra.
Hem vist com el mateix text legal, generava una confusió majúscula pels residents de menys de 3 anys, pels que quedava clar que se’ls considerava inversors exteriors a nivell immobiliari, però que de la interpretació literal de la Disposició Final Primera, apartat 1 b) i d) en combinació amb els apartats 2 i 4, acompanyada del disseny dels nous formularis aplicables a l’efecte per part de Govern, semblava clara l’extensió de la consideració d’inversió exterior pels residents de menys de 3 anys també per la inversió mobiliària, fet que ha provocat que es presentin diversos expedients a Govern de sol·licitud d’inversió exterior. Atenció, però que fa pocs dies, davant del desconcert absolut i de la manca de criteri unívoc entre els 5 notaris del país, s’ha produït una reunió del col·lectiu notarial amb la Secretaria d’Estat d’Economia, resultat de la qual tal opció d’interpretació de la norma quedava descartada i, per tant, els residents de menys de 3 anys de residència no han de sol·licitar autorització d’inversió exterior per a inversions mobiliàries. Ara tocarà retirar els expedients de sol·licitud presentats erròniament i la devolució de les taxes abonades. Tot un desgavell, com es pot observar.
Quina imatge estem projectant a la nostra ciutadania i a aquells que ens observem des de l’exterior? Precipitació? Inseguretat jurídica? No havent-n’hi prou, se’ns anuncia que en breu es presentarà una reforma de la normativa d’inversió exterior immobiliària encara més restrictiva, tot just quan la darrera reforma es va publicar el 28 de febrer del 2024 i s’apunta que es limitarà l’adquisició d’immobles als propis ciutadans andorrans, diuen que a un màxim de 2 unitats i que a més caldrà autorització prèvia, en una solució a cavall entre l’adoptada per Liechtenstein i Malta. No tenim cap detall de la reforma, però aconsellaria al legislador que aquest cop faci un esforç per redactar amb claredat la nova norma que en derivi i que la seva aplicació no generi tants dubtes com les normes precedents, bàsicament per evitar seguir projectant més desconcert dins i fora del país.
Però la problemàtica derivada de la normativa sobre inversió exterior també ha suscitat polèmica les darreres setmanes, a causa de l’exhibicionisme de certs nous residents que es vanagloriaven d’haver burlat l’obligació del dipòsit dels 50.000 € exigit als residents per compte propi, notícies que s’han adornat amb el sensacionalisme habitual, intencionadament derivat vers l’aparent immoralitat de l’activitat a la qual es dedicaven. Doncs resulta que aquest fet, adobat amb la corresponent salsa mediàtica, ha encès totes les alarmes i Govern ha anunciat una reacció en forma de persecució dels responsables i canvis legislatius. Ara bé, la norma és podrà endurir per tal de tractar d’evitar determinats efectes perversos de la seva aplicació, però el que resulta indiscutible és que el mateix Govern acaba de tancar un acord d’associació amb la UE que si es ratifica després del referèndum, comportarà que els ciutadans nacionals d’una trentena d’estats membres del Mercat Únic Europeu quedin eximits del tal requisit quan pretenguin accedir a la residència activa a Andorra, i que tals restriccions només s’aplicaran a aquells que provinguin de territoris no europeus.
Altra cosa és que els filtres que haurien de permetre la preservació de l’alt índex de “moralitat” que avui encara impera al país, malgrat l’arribada de certs personatges, que ens podem estalviar de nomenar, quedin regulats o s’apliquin amb els mecanismes que avui ja disposem en atenció a allò que pugui anar en contra de la moral i l’ordre públic. Un filtre selectiu doncs, prestant una major atenció als objectes socials i autoritzacions comercials que de vegades en registren amb certa lleugeresa amb persecució d’aquells casos en què es burla l’Administració amb un engany dolós respecte a l’activitat real portada a terme.
Si parlem de filtres i tornem al problema de l’habitatge i del conflicte amb la inversió exterior especulativa, que també ha generat ja rius de tinta i molta activitat, de vegades precipitada i poc reflexiva per part d’aquells que tenen la responsabilitat de vetllar pels interessos de la ciutadania, diria que convindria que les mesures a emprendre es focalitzessin, no només en la generació de nous habitatges i en la recuperació dels que es troben fora del mercat, sinó en una normativa que estigués carregada de sentit comú i de practicitat, i que amb una precisió quirúrgica, i tractant de perjudicar quant menys millor a l’economia del país, sabés crear una normativa que incidís realment en la identificació d’aquells actius a protegir, els “habitatges tipus” als quals es considera que hauria de poder accedir una majoria de la ciutadania en unes condicions dignes. En aquest sentit, i en consonància amb allò que ens aportarà l’acord d’associació amb la UE, reclamo una reflexió per exemple, sobre el cooperativisme en l’àmbit de l’habitatge com una eina, avui inèdita al país, i que pot arribar a ser tremendament útil a l’esmentada causa i que, amb el desenvolupament adequat pot aportar solucions de valor afegit i que permetin donar una nova dimensió a la inversió exterior qualificada.
De nosaltres depèn, el passar de la precipitació i del desgavell que aquesta provoca a l’impuls d’una reforma meditada i precisa que aporti solucions de futur. Com deia fa molt de temps, al cap i a la fi, és una qüestió d’actitud, i amb l’actitud adequada seguim fent Marca Andorra!
