Als estafats per les participacions preferents de les Caixes nacionalitzades els anuncien la pèrdua d’una part substancial, però encara indeterminada, dels seus estalvis, ja que les volen canviar per accions en el cas de Bankia i per no se sap què en els de Novagalicia i Catalunya Caixa, però també els anuncien que el laberint en què se’ls va sepultar podria quedar-se sense altra sortida: el nomenament de Sebastián Sastre Papiol, home de la banca de tota la vida, com a magistrat de la Sala Civil del Tribunal Suprem, i encarregat presumiblement, per la seva especialitat, d’establir la doctrina de dit tribunal en relació a les demandes per l’estafa de les preferents, s’interpreta en mitjans jurídics com una amenaça per a les víctimes i que les reclamacions judicials acabin al Suprem pels recursos que interposin les entitats contra les sentències desfavorables. El senyor Sastre, director del Departament d’Assessoria Jurídica de la Caixa durant molt de temps i home de confiança del seu president, Isidre Fainé, va rebre fa tot just uns mesos, a l’abril d’aquest any crec recordar, la Creu d’Honor de l’Ordre de Sant Ramon de Penyafort, condecoració creada el 1944, de mans de l’actual ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, que manté amb el president del Consell General del Poder Judicial, Gonzalo Moliner, designatario del senyor Sastre, unes molt bones relacions, al contrari que amb els jutges, advocats i fiscals, oposats radicalment a la Reforma judicial que pretén i el «tasazo» que encareix la Justícia i, en conseqüència, la seva tutela efectiva a tots els ciutadans. El cas és que quan les víctimes de l’estafa de les preferents arribin amb la seva modesta i raonada demanda d’anul·lació del contracte de les mateixes per vici de consentiment al Tribunal Suprem, després d’haver guanyat el plet a totes les instàncies anteriors, es trobaran amb el senyor Sastre, que, com a mínim, vistos els seus antecedents professionals, podria suposar que empatitza més, en si mateix, amb l’altra part, amb la bancària a la qual va dedicar tants anys de la seva vida (des de 1969) i tan notable porció dels seus innegables coneixements. O dit d’una altra manera: primer el MOU desvia les reclamacions per la quita a un lent i farragós Tribunal, el contenciós administratiu, al qual a més despulla de capacitat executòria, i llavors el senyor Gallardón puja les taxes judicials als particulars, i , finalment, un senyor relacionat amb la banca s’asseu a la Sala Civil del Suprem. ¿I què més?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
