No és desig meu contradir aquesta llei o no contradir-la, simplement crec que tots tenim dret a fer allò que ens agrada. Quan s’aprova una llei, cal mirar molts aspectes, un d’ells, el més important, és el cost per als comerciants que han d’adequar els seus establiments a allò que s’aprova, reconvertir. A la veïna Espanya, quan es va fer ús d’aquesta llei, primer van fer modificar els locals en dues àrees, una per a fumadors i una altra per a no fumadors, això va durar poc, ja que als pocs mesos van prohibir fumar. Molts empresaris van fer un important desemborsament de diners per la reforma que després no va servir per a res. Això ens fa pensar en la ineptitud d’aquells que manen, la poca solidaritat, el poc respecte que senten pel bé aliè. Els és igual que molts hagin de demanar préstecs per a una reforma, gastar-se els pocs estalvis que tenen, però el pitjor de tot és l’esforç que exigeixen per després, com aquell que diu, passar-s’ho pel forro. El més sensat, al meu parer, com es fa en molts països és, d’una banda, establiments per a fumadors i per un altre per a no fumadors, ja independentment si uns han de pagar més o menys impostos que altres. Crec que és el correcte. Molts diran que els locals per a fumadors tindran més clients. Molt fàcil, facin l’oferta segons la demanda, és qüestió de llicències. El que és segur és que la gent anirà on més gent vagi, fumi o no fumi, ¿oi que és contradictori? Crec que igual que la llei, pots beure però no fumar, i les dues coses són perjudicials. Andorra és un país amb tradició tabaquera i no s’enganyin, un dels seus majors atractius és el tabac, per comprar i per fumar en els establiments, no estan les coses per seguir posant impediments. Els hi explicaré una cosa, quan a Espanya es va reformar la llei la gent va començar a fumar a les portes dels locals, es van llançar al carrer, entraven i sortien. No pensin que els que no fumaven es quedaven dins, no, estaven amb els que fumaven, tot i la prohibició de no treure gots fora del local. Això va donar lloc a la proliferació de botellons, places i parcs es van omplir de joves, campant a gust en millors o pitjors condicions, destrossant tot el que queia al seu pas, tant propietats públiques com privades i encara avui dia segueixen fent de les seves. És la vella dita, moltes vegades no sabem què és pitjor, el problema o la solució. Siguem sensats, seguirem fumant el mateix, l’únic que s’aconseguirà és anar a pitjor i enfonsar a molts empresaris, sospesin les coses abans de fer-les i donin opcions.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
