Les mobilitzacions vaticinen una tardor calenta en fer-se cada vegada més evident el divorci entre el carrer i el Govern de Mariano Rajoy. En realitat, la tardor calenta ja es nota en un estiu també calent en tots els sentits, a qui per si fos poc es va sumar la manifestació multitudinària de la Diada, en què van ressorgir les consignes independentistes que Rajoy podria aplacar amb un nou model de finançament més beneficiós per a Catalunya.
Els manifestants sindicals ho tenen clar: exigeixen un gir en la política de l’Executiu o un referèndum sobre les retallades. Saben que en ambdós casos sortirien guanyant, però intueixen la seva escassa viabilitat. ¿No hi ha tercera via? Difícil també. El Govern està molt condicionat per Brussel·les i per l’escassetat d’ingressos, tot i les recents pujades d’impostos. La recessió no dóna per a més i només si es torna al camí del creixement haurà ocupació i més ingressos. De moment, les retallades seguiran produint-se de la mà dels Pressupostos per al 2013 i del previsible rescat, de manera que realment les protestes també haurien de dirigir-se a qui governa un Estat que ja sembla un protectorat, una mena d’autonomia d’un Estat federal europeu indefinit .
Després del toc d’atenció d’aquest cap de setmana pot arribar una altra vaga general. Potser és el desenllaç inevitable, com adverteix Ignacio Fernández Toxo, el líder del sindicat Comissions Obreres, mentre el seu col·lega d’UGT, Cándido Méndez, es lamenta que «mai amb tanta supèrbia, amb tantes males arts, s’havia fet tant de mal a la immensa majoria de la societat».
Però d’aquest tipus de declaracions, per sentides que siguin, no surten solucions. Tampoc del ministre Luis de Guindos, que només sap demanar sacrificis per garantir l’Estat de benestar, sense aportar receptes de creixement. Segons l’opositor Rubalcaba sembla que Rajoy ha perdut la majoria social per les seves mentides però està per veure que sigui realment així, sense anar més lluny, en les eleccions de Galícia, on governa el PP.
A Espanya es parla al màxim d’una reforma fiscal i de més lluita contra el frau, que té tot el sentit, però ningú parla de com créixer, de com omplir l’immens buit que va deixar la construcció. ¿És realment Espanya un país sense alternatives econòmiques?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
