PERIODISTA
El Rei s’ha fet blocaire, internauta en qualsevol cas, i en aquesta condició s’ha cregut en la necessitat de manifestar les seves opinions i les seves ocurrències en la seva renovada web, que crec que és la mateixa on es van publicar fa unes jornades les fredes fotografies de Cristina García Rodero. La casualitat ha volgut, però, que el seu primer lliurament del bloc es fes uns dies després de la Diada, de la multitudinària manifestació independentista de Barcelona, ?i, és clar, tothom ha pensat que quan Joan Carles I va escriure que no estaven els temps per a quimeres, ni per escodrinyar en les essències, ni per posar-se a discernir entre llebrers i ensumadors, estava pensant en els nacionalistes catalans. No obstant això, jo crec que s’estava referint-se, en general, al poble espanyol, a qui cada vegada que li ha donat per perseguir quimeres, la de la llibertat, la del benestar, la de la democràcia, la del progrés o la de la decència pública, l’han clavat una pallissa.
Si quimera és «el que es proposa a la imaginació com a possible, no sent-ho», a fe meva que quan els espanyols han proposat a la seva ha resultat, en efecte, impossible, però no exactament perquè no és possible, sinó perquè algú s’encarrega sempre, de manera prou violenta i cruel, que no ho fos. Mai han estat els temps, i no només els actuals com diu el Rei en el seu blog, perquè el poble espanyol aspirés a quimeres: l’última aspiració, la de menjar cada dia, viure en una casa, escolaritzar degudament als fills, anar a treballar, rebre un salari mitjà digne per això, estalviar sense que el banc l’hi robi, viatjar una mica per distreure’s i instruir-se, resulta ser de les quimeres més quimèriques, i l’Estat, la màxima magistratura que té, per cert , Joan Carles, s’ha afanyat a prendre-li el seu gaudi amb els seus decrets i els seus antiavalots perquè els temps, ni aquests ni ninguns, estan per a quimeres. En una altra ocasió, ja fa temps, li van imposar al poble una guerra per caminar, precisament, amb quimeres. El poble és quimèric, doncs res del que vol, del que desitja, del que necessita, resulta ser possible. Ni tan sols que l’Agència Tributària li tracti amb algun respecte, ni que la seva classe política no es doni al sectarisme i a la cleptomania, ni molt menys triar la forma d’Estat que li aglutina. Perquè fossin possibles les quimeres, es necessitaria escodrinyar en les essències i discernir entre llebrers i ensumadors, però tampoc estan mai els temps per això.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
