S’esforça, és disciplinada i té un gran compromís amb l’atletisme. Duna Viñals és una jove atleta que, amb tan sols 17 anys, ha registrat molt bones marques en la seva categoria. I és que el bon ull dels seus professors d’educació física l’han empès a apostar per un esports que clama visibilitat. Ella, per la seva part, està disposada a treballar per aconseguir-ho.
–Ha tingut uns mesos de moltes alegries, l’any 2023 va fer un rècord als 400 metres llisos al Campionat de Catalunya, a l’estiu va guanyar la medalla de plata als espanyols sub-18 i el passat mes de gener, un nou rècord en el Campionat d’Andorra de 60 metres. En quin punt la deixa com a atleta aquests triomfs?
–Evidentment, em deixa amb molt bona imatge davant de l’atletisme, que a poc a poc va progressant amb tots els atletes, no només jo, sinó també altra gent, companys meus que estan aconseguint grans marques i això és una alegria per tots. Sobretot motivacionalment per mi. Jo sempre dic que l’atletisme és molt psicològic i a mi, el fet de registrar bones marques, em motiva i em fa seguir. Els meus companys també són una part molt important.
–Què és més difícil, mantenir un entrenament físic o mental?
–Totes dues parts són difícils. Per mi, especialment, el que em costa més és la part psicològica, ja que és un repte, perquè sempre he sigut insegura i em costa creure en mi, i això em suposa un obstacle. Però cada cop vaig progressant en aquest aspecte, fent treballs mentals i, a més a més, amb l’ajuda de les marques. D’altra banda, els entrenaments físics són durs, però la part mental és clau, perquè si no estàs bé, res funciona.
–L’ajuda el fet de treballar en conjunt, com ha mencionat?
–Totalment. Sense ells (l’equip) no seria pas el mateix, potser no sabria el que és l’empatia i el que suposa ajudar els altres i que pots aprendre dels altres. També pots fer nous amics que són amistats que mai podràs perdre perquè són passions que comparteixes i després, arribar a les competicions i als mateixos punts junts, em fa molt feliç. Està clar que sense l’equip i els companys no tindria tanta motivació i no arribaria als entrenaments de la mateixa manera. Fins i tot, puc dir que no progressaria de la mateixa manera. Penso que la relació entre l’equip i l’entrenador és molt important, és fonamental.
–Considera que aquests rècords són l’inici d’una molt bona trajectòria?
–Sí, és un inici, però a més la motivació d’incentivar aquest esport a Andorra, que està a poc a poc progressant. També de cara als més petits, per exemple, perquè veuen com els grans atletes aconsegueixen aquests premis i objectius els motiva o, com a mínim, els provoca curiositats de provar aquest esport. Considero que precisament això és el que necessitem a Andorra, que l’atletisme es faci visible. Nosaltres per la nostra part, com a esportistes, intentem mantenir certa activitat a les xarxes socials.
–Assumeix la responsabilitat de convertir-se en un referent?
–Sí, a mi m’agrada molt ensenyar la resta i aprendre de l’altre també. Jo crec que és una cosa de la qual hauria d’estar orgullosa i que mai hagués pensat que arribaria a aquest punt.
–Quina és la clau per assolir l’èxit?
–És mai oblidar d’on has vingut, sempre mantenir la humilitat i estar constantment enfocat. També mantenir la confiança en l’equip, perquè si no confies no crec que sortissin els resultats, però no només és una cosa física sinó també és psicològica.
–En quin punt de la seva carrera està?
–Professionalment, estic a l’inici, no considero que sigui atleta professional ni molt menys, estic encara en fase de construcció com a persona. Tinc 17 anys, estic orgullosa també de quina és la meva mentalitat i la maduresa que tinc. Sempre que puc, intento valorar el que tinc i em fa molt feliç donar visibilitat a l’esport d’aquesta manera.
–Quina és la seva meta final?
–Anar als Jocs Olímpics i representar el meu país. Però ja sé que per això he de treballar moltíssim i encara tinc moltes coses per aprendre. Pel que fa a aquesta temporada, les meves metes serien anar al Mundial sub-20, al meeting dels Jocs dels Petits d’Estats. Ara ve el Campionat d’Espanya de pista coberta, que és al març.
–Sempre va tenir molt clar que volia dedicar-se a l’atletisme?
–Vaig entrar quan tenia 14 anys, és a dir, fa relativament poc. I tot va començar amb el Miquel Vice i els meus monitors d’educació física que van parlar amb els meus pares que veien un potencial que potser podien desenvolupar més tard. A partir d’aquí em van apuntar a atletisme, tot i que jo abans ja feia natació.
–Quant temps entrena a la setmana?
–Entreno quatre dies a la setmana i normalment dues hores. I ho compagino amb els estudis, tot i que arribo bastant tard a casa. A més, quan estic a la pista és l’únic moment que puc desfogar de tot, penso menys i deixo de banda els problemes.
–En l’aspecte mental, quina és la base per mantenir una bona salut mental?
–Personalment intento treure tots els pensaments negatius que puguin distorsionar el que estic fent, que en el meu cas són bastant freqüents. Jo faig tècniques de respiració abans d’anar a dormir, per evitar els nervis o evitar pensar en la competició. M’ajuda a no subestimar-me i posar en relleu el que faig.
