Mentides, grans mentides i estadístiques. Si s’ha de jutjar per les dades que anem coneixent sobre l’estat d’alguns comptes públics i dels anomenats «actius tòxics» que enverinen els llibres de comptes dels bancs, en això caminem. Tal com pinten les coses, no ens podem fiar de ningú. Dit això, la prudència aconsellaria afegir que no tots els bancs estan en les mateixes condicions; que una cosa són les caixes i una altra els bancs. És veritat.
Però, ¿qui ens diu que el que avui tenim per cert no serà desmentit demà? ¿Qui pot assegurar que no ens emportarem un altre desencís com el dels comptes de Madrid? ¡2.000 milions més de dèficit en la comunitat que es presentava com a exemple davant la resta de les institucions públiques espanyoles! Tant criticar -amb raó, a Elena Salgado- per la «distracció» de quatre punts en la xifra de dèficit i ara resulta que hi havia tres comunitats (la citada Madrid, València i, en menor mesura, Castella i Lleó) que també havien optat per la mateixa drecera: demanar a les estadístiques que arreglessin els disbarats de la política.
No és seriós. Falta serietat a la política espanyola. I falta vergonya torera. ¿A què esperen els responsables del maquillatge dels comptes per demanar disculpes per la malaptesa o l’engany? Parlant de demanar disculpes, ¿a què esperen els anteriors responsables de Bankia, Rodrigo Rato, i el seu segon, José Luis Olivas? ¿Quant temps van estar proclamant davant els impositors i accionistes la solvència d’aquesta entitat avui intervinguda per l’Estat? I, ¿què dir de la Inspecció del Banc d’Espanya? ¿Seguirà mut el senyor Fernández Ordóñez? Si sabien com estaven els comptes de Bankia i altres caixes i no ho van dir, malament. Si no ho sabien, pitjor. Tinc per a mi que arribats a aquest punt, si l’important és assegurar la solvència financera dels bancs, l’urgent és recuperar la confiança en el sistema. Amb el que ha passat, tenim dret a pensar que hi ha tantes mentides com estadístiques. H
Per a més informació consulti l’edició en paper.
