Es va configurant el fantasma del nou enemic d’Occident. El supòsit és Iran. Ara com ara, el primer reactivador dels ressorts defensius a Estats Units i els seus aliats. Espanya entre ells, se suposa, a l’espera de majors precisions per part del flamant Govern de Mariano Rajoy. És el típic assumpte de l’actualitat internacional que t’obliga, sota pena de semblar una bestiola rara, a posar-te del costat dels nostres «fills de puta», amb perdó per l’expressió. És la que va utilitzar en el seu moment el president Roosevelt per referir-se a Anastasio Somoza, un dels dictadors del Carib del segle passat. Aplicable ara al propi país nord-americà, al costat del que toca estar.
Es dirà que no és apostar per Estats Units exactament, sinó per la Democràcia i la Civilització. Un té els seus dubtes a la vista dels testimoniatges que acusen EUA de cometre crims de guerra o ens serveixen imatges d’uns soldats orinant-se sobre cadàvers de guerrillers afganesos. ¿És realment el bàndol virtuós aquell que practica el terrorisme d’Estat (dit sigui per Israel, que és ara com ara la cara B del conflicte amb Iran), segresta i tortura als seus enemics en presons extrajudicials (dit sigui per la presó de Guantánamo, que segueix viva malgrat les promeses d’Obama)?
Aquest bàndol, al que Espanya s’apunta, és el que tracta d’abolir la possibilitat que l’Iran d’Ahmadineyad disposi de ressorts de poder, com la bomba atòmica, que li permetin exercir l’hegemonia política i militar a la regió més sensible del tauler internacional. Estats Units i Israel volen impedir-ho costi el que costi. Per les bones (mitjans polítics i diplomàtics), per les dolentes (boicot internacional al petroli iranià) o per les dolentíssimes (eliminació física de científics nuclears iranians). El forcejament ja ha començat. Iran amenaça amb tancar l’estret d’Ormuz (33 per cent del transport mundial del petroli) i EUA adverteix que ho prendria com un «cassus belli». Tot això a partir del pretext que ha desencadenat la tibantor: Iran no accepta una inspecció internacional que verifiqui l’ús pacífic del seu programa nuclear. L’última vegada que EUA va envair un país per negar-se a una inspecció internacional (suposat arsenal d’armes de destrucció massiva) va ser una punxada en tota regla. No és encoratjador el precedent iraquià a l’hora de triar bàndol. Si Espanya no es pot permetre la neutralitat, sí que ens la podem permetre cadascun de nosaltres.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
