Si els participants en el simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014) volen dotar de versemblança la conclusió que Espanya sempre li va fer la vida impossible als catalans, hauran d’esborrar de la seva memòria unes quantes dates. Són les de 1793 (guerra gran), 1808 (invasió napoleònica de la Península Ibèrica) i 1812 (la molt liberal Constitució de Cadis). Les tres són posteriors a l’11 de setembre. En aquest pla encaixa el simposi que comença dijous a Barcelona, amb obertura presidida pel conseller de Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, de qui depèn l’anomenat Centre d’Història de Catalunya. En l’enunciat del simposi es delimita el període a estudiar: tres segles transcorreguts des de la derrota dels carlistes emmurallats a Barcelona després del setge borbònic de 1714. Si exceptuem els anomenats Decrets de Nova Planta, que dos anys després acaben amb l’organització territorial, els furs i les constitucions de Catalunya, encara que respectant els seus drets Penal i Civil, en aquests 300 anys la història s’encarrega de teixir els llaços afectius, polítics, econòmics i socials que han fent indestructible la relació de Catalunya amb la resta de territoris espanyols. Si almenys l’estudi es projectés cap enrera trobaríem motius per aixecar acta de la confrontació al voltant dels successos de l’anomenat Corpus de Sang (1640), que és l’únic enfrontament real entre separatistes (es reclamava la secessió) i separadors (comte duc d’Olivares). Però si es concentra després del 1714, ens trobem que és a partir de 1716 (decrets de Felip V), quan la història fa el treball de soldar Catalunya a la resta d’Espanya.
Al que anàvem: les tres dates el significat de les quals serà molt difícil de malversar en el simposi. La primera ens remet a la guerra que França ens declara el 1793. Els catalans s’allisten voluntaris per lluitar per una causa espanyola que consideraven com a seva en uns moments en què, d’haver intentat la separació, Catalunya hagués rebut tota l’ajuda de França. La segona és la de la nostra guerra d’independència de 1808, quan voluntaris i sometents s’uneixen a les tropes espanyoles enfront de la invasió napoleònica. I la tercera ens il·lustra sobre la veritable apagada de l’autogovern. Em refereixo a 1812, quan les Corts de Cadis implanten els codis unitaris de la monarquia borbònica, sense que consti cap oposició entre els diputats catalans. Segons les cròniques de l’època, van renunciar al federalisme tradicional «per no voler ser vistos com mals espanyols».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
