Rosa Mujal és una dona sensible de mesurades i reflexives paraules que fa anys va trobar en el dibuix i la pintura la seva manera de compartir el seu desbordant món interior. Als vuit anys va demanar com a regal de Comunió ingressar en una escola d’art, i des de llavors no ha parat de donar forma a la seva visió del que suposa estar viu, en el seu cas, una experiència que no es pot desvincular de l’accident que va estar a punt de costar-li la vida als 21 anys. Des del 2006, Mujal combina la creació de la seva obra, molt apreciada a Espanya, França i els Estats Units, entre d’altres països, amb les classes que imparteix a Ordino, com a responsable de la Capsa Espai de Creació.
–Per què va triar l’art per a comunicar-se amb el món?
–De petita em costava relacionar-me amb la gent, de fet no vaig parlar fins els tres anys, i a través del dibuix em resultava més fàcil. La meva mare diu que jo no existia a casa, que sempre estava darrere les portes dibuixant.
–Què és el que vol expressar amb la seva obra?
–La vida, apreciar-la i viure-la tranquil·lament, sense presses. Vaig patir un accident de cotxe que quasi em costa la vida, i mai em fico al llit enfadada. És una cosa que m’ha quedat del meu pas per la UCI. Recordo molt dolor, un forat negre molt fosc. Per això em centro en viure de la manera més senzilla possible. Rarament em queixo, i si ho faig, és perquè alguna cosa canviarà.
–Al seu web hi ha una frase molt intrigant: «Els meus records són els meus dimonis». Què vol transmetre amb aquesta declaració de principis?
–Fa referència a una frase de Louise Bourgeois, una artista que m’apassiona. Ella va crear la seva obra, que és multidisciplinar, a partir del trauma de la infància. M’hi sento interpel·lada per aquesta afirmació perquè degut a l’accident, vaig patir amnèsia. Tot i recuperar-me, a vegades em costa retenir certs records. De vegades en comptes de recordar, ho somio, o em ve una emoció relacionada, un fet molt pertorbador que estic treballant en un projecte de llarg recorregut elaborat amb Martín Blanco i Manuel Luna. És un treball molt íntim per tots tres, i el deixem fluir sense presses, no ens marquem cap data per mostrar-lo.
–Quina sensació li provoca la venda de les seves obres?
–Al principi, tenia por que no les cuidessin prou bé (riu), sobretot quan no sabia qui les comprava; pensava: «A veure si la guardaran a dins d’un armari» (riu).
–Els andorrans tenen olfacte artístic?
–A Andorra hi ha un problema molt gran i és que no tenim un museu nacional. Es fan moltes exposicions, i des de Govern s’intenta portar artistes coneguts al país, però si no tenim un museu nacional i la història d’aquest país es concentra només al voltant de l’art romànic no podem exigir a la població que tingui l’hàbit d’adquirir art.
–Com descriuria la seva feina a la Capsa?
–Coordino els tallers, i dono classes de dibuix i pintura a joves i a adults. Estic molt satisfeta, ja que tot i ser una feina al sector públic hi tinc el marge per fer les coses a la meva manera. A més, organitzo exposicions a l’edifici, I també m’encarrego de l’Ordino Jardins d’Art, un premi d’art contemporani bianual destinat a professionals d’Andorra i d’arreu del món.
–Com ho combina amb la creació pròpia?
–Amb organització. No hi crec gens en la inspiració, i en el talent, cada cop menys. Només crec en el treball. És això el que fa que aconsegueixis evolucionar.
–Un consell per a algú que comença en el món de la pintura?
–Que llegeixi sobre art, que es formi, que vagi a exposicions i que treballi, que el talent no li servirà de res si no treballa. Jo faré 50 anys i dibuixo cada dia.
