Com ja hem indicat en articles anteriors, el futur Acord d’associació d’Andorra amb la UE comporta la incorporació del nostre país al Mercat Únic Europeu i l’accés potencial als Programes Europeus, aquells que decidim, és clar. Com ja hem explicat, un cop l’acord de referència entri en vigor (després del referèndum i de la ratificació per part del Consell General) se’ns obrirà l’opció de participar en aquells programes de la UE que el nostre Govern decideixi que són estratègics i prioritaris pel nostre país, les nostres empreses i la nostra ciutadania. Però en què consisteix aquesta opció i com s’exerceix?
El que està clar és que els tercers països associats tenen dret a participar dels programes europeus que més els interessin a canvi d’una contribució econòmica, que a tots els efectes ha de ser proporcional a la dimensió econòmica d’aquell país. El que també queda clar és que les esmentades contribucions, en la majoria dels casos, passen a formar part del pressupost de la Unió Europea i que amb la dita contribució s’adquireix el dret d’institucions, empreses o ciutadans del país en qüestió, a participar de les subvencions a les quals dona dret ser membre del programa elegit. De fet, del total del pressupost de la UE, que en xifres rodones gira al voltant de 175.000 milions d’euros, aproximadament l’1% l’aporten països no membres però sí associats a la UE sota diverses modalitats. En total són uns 18 països i cada any aporten uns 1.750 milions d’euros, a més dels més de 500 milions que els països de l’Associació Europea de Lliure Comerç (Islàndia, Noruega, Liechtenstein i Suïssa) aporten directament a altres Estats membres, sense passar per la UE.
Aquesta pregunta va directament pels incrèduls i negacionistes: per què creieu que aquests 18 països aporten tal quantitat de diners al pressupost de la UE voluntàriament pel simple fet de participar d’aquests programes europeus?
La varietat de països i modalitats de vincle amb la UE és molt divers: països candidats a ser membres de la UE (Turquia, Macedònia, Sèrbia, Albània, Montenegro, Moldàvia i Ucraïna), països candidats potencials (Bòsnia-Hercegovina, Kosovo), països participants de la política europea de veïnatge (Geòrgia, Tunísia, Israel, Armènia i Illes Fèroe) i els ja indicats membres de l’AELC. I tots ells fan una aportació proporcional als seus recursos per participar per exemple en els programes Horizon o Erasmus +, i ho fan perquè indubtablement els interessa o tenen comprovat que els suposa un benefici concret per les seves empreses i els seus ciutadans.
Andorra i San Marino indubtablement passaran a formar part d’aquest grup de països si així ho decideixen i la següent pregunta és, amb quina quantitat haurem de contribuir per tal de participar dels dits programes europeus, els escollits és clar? En aquest sentit, existeixen tres tipus de sistema de càlcul: la Fórmula UE, que consisteix en el percentatge que es determina en dividir el PIB de l’Estat contribuent pel PIB de la UE, el segon és la Fórmula EEE -Espai Econòmic Europeu- i que divideix igualment el PIB estatal per la suma del PIB UE + PIB de l’estat tercer, i finalment, hi ha la Fórmula C, que divideix el PIB Estatal per la suma del PIB dels països participants en aquell programa concret. No sabem quina d’aquestes fórmules s’aplicarà a Andorra i si s’ha previst quelcom al respecte al text de l’acord d’associació que encara no coneixem, però en tot cas, la regla de la proporcionalitat fa perfectament viable la participació en aquells programes que puguin ser de major interès pel país.
Si ens fixen en el cas de Liechtenstein, per exemple, país en el qual ens hem emmirallat en diversos moments de la negociació, amb un pressupost anual de 6.000 milions d’euros, la seva contribució en participar a 11 programes, és d’aproximadament 1,5 milions d’euros. Fem números respecte a Andorra, doncs, amb un pressupost de la meitat, el que li podria representar. Molt o poc segons s’aprofiti, és clar, però dir que Liechtenstein el 80% de la seva aportació va destinada al Erasmus +, la qual cosa fa pensar en la importància que pels seus estudiants pot arribar a tenir aquest programa, per exemple.
Ben segur, tindrem ocasió d’aprofundir en els detalls d’aquest tema, doncs esdevé de vital importància per la rendibilitat real per a la nostra ciutadania d’aquest controvertit acord, controvèrsia que neix més des del desconeixement i de la manca d’informació, que no pas pel clar avantatge que suposa per Andorra i la seva gent en clau de futur. Però és que aquest desconeixement o almenys una valoració no adequada dels efectes positius que tals programes aporten a un determinat país, no és exclusiu d’Andorra. Veiem diversos exemples prou significatius com són els casos del Regne Unit i de Suïssa, quines economies no són pas petites com és evident.
En el cas del Regne Unit, fora de la UE pel Brexit, ha demanat recentment reincorporar-se als programes europeus, en especial l’Horizon, davant del clam dels investigadors del país, mancats dels recursos per a la investigació que el dit programa els proporcionava quan eren membres de la UE i la consegüent fuga de cervells que ha provocat. De fet, arran de la dita preocupació, s’ha tancat un important acord bilateral entre UK i la UE per donar continuïtat al programa Horizon en interès del Regne Unit però també de la Unió Europea, que considera dit país estratègic a tots els efectes, malgrat el Brexit.
Si anem al cas de Suïssa, encara és més paradigmàtic, doncs històricament havia estat un país molt hàbil negociant amb la UE per la via de l’acord bilateral, en concret més de 100, i ara es troba, especialment després de la mala experiència del Brexit, que la UE només accepta acords marc de gran abast i no pas bilaterals i sectorials. La discussió i el conflicte està servit entre la UE i Suïssa i veurem com acaba i això també afecta la participació de Suïssa als programes europeus.
En conclusió, doncs, si l’Acord d’associació entra en vigor, estem davant d’una oportunitat molt clara per Andorra de poder elegir aquells programes que siguin interessants i alhora viables des de la perspectiva de l’aportació econòmica que s’hagi de pactar amb la UE.
Aprofundirem tant com puguem en els pròxims articles sobre com s’organitza i instrumenta la participació d’Andorra en els programes de la UE, però resulta una evidència que, més enllà de les crítiques per tot allò de negatiu, de renúncia que segons alguns pot suposar l’acord, si aquest s’aprova i se sap aprofitar, les oportunitats per a les nostres empreses i els nostres ciutadans es multiplicaran. Continuarem treballant-hi, doncs, amb la finalitat de què el màxim possible de ciutadans coneguin les bondats que poden derivar d’un acord ja tancat i que ara cal desglossar en interès de tots!
