Historiadora
Ens demanen massa aviat què volem ser i si ho volem per sempre. Què s’ha de fer per dedicar-se a algunes professions? Una de les més interessants ha de ser comentarista del Tour de França. I per a més precisió, a la televisió francesa pel desplegament d’imatges. La prova proporciona anècdotes i se celebra en millor moment de l’any, l’estiu en el seu inici.
Dura el temps suficient, tres setmanes, que permeten acumular i distribuir la informació de manera equilibrada. Només per fer referència a les situacions experimentades en les anteriors edicions, ja es disposa d’un fons que perpetua la prova i li dóna aquesta legitimitat que atorga el temps. I l’emoció del que passa a cada etapa, ara cau, ara s’aixeca, i els sprints increïbles a l’arribada.
Però el més interessant de tot és la ruta turística, expressió al peu de la lletra. Quan s’expliquen els pobles per on es passa, els boscos i paisatges, les seves tradicions en mig de les dificultats de llacets, pendents, pluges o calors, i ho fan amb aquelles vistes aèries formidables, mirant per sobre històries i referències, quina sensació d’abast, d’amplitud de perspectiva per entendre-ho tot.
Per tant, un altre ofici apassionant ha de ser el de càmera des de l’helicòpter. Un privilegi, amb independència que costi obtenir una formació exigent en tècnica, anticipació i bon gust per escollir la bona finestra. I és que fer tours, donar volts, i veure món és estimulant de per se.
De manera més concreta i com a exercici físic, estudis científics recents consideren que mentre que es camina, la creativitat augmenta notablement. Quan ens quedem asseguts, es veu que no es produeix gaire, mentre que l’acte de caminar és el que fa venir les idees.
Serà potser per això que a moltes reunions, taules, actes i gestió en què cadascú té el seu lloc ben ordenat no surten els resultats que serien més convenients, i que els grecs peripatètics filosofaven amb gran lucidesa. Ja ho havien descobert i ara és el temps d’imitar-los.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
