Fa uns mesos, el Papa es va preguntar qui era ell per jutjar un homosexual, una de tantes fogonades amb què Francesc projecta la seva convicció que l’Església ha d’adoptar una nova mirada sobre les velles obsessions. Però sempre n’hi ha de més papistes que el Papa. El cardenal Fernando Sebastián ha declarat que l’homosexualitat és una «deficiència que es pot normalitzar amb tractament» i pocs dies abans també havia dit que les dones avorten «per gaudir de la vida» i va carregar també contra el matrimoni homosexual qualificant-lo de «deficiència no legítima». I a més, que el 2007 va dir que la Falange era un partit digne de suport electoral. No sabem si el Papa reprovarà el que ha dit el seu elegit, ell sabrà. El que sorprèn és que cap representant del Govern li hagi recordat que des de fa un quart de segle fins l’OMS va deixar de considerar l’homosexualitat una malaltia, i que ningú, i menys el representant d’una institució finançada amb diners públics, pot atemptar contra la dignitat de les persones per la seva orientació sexual, tal com estableix la Constitució, ni hauria de considerar «deficiència no legítima» una llei com la del matrimoni homosexual aprovada en democràcia.
Què hauria passat si un representant públic hagués dit que la fe és una malaltia o que imposar el celibat als religiosos és una deficiència no legítima, o que les monges i els capellans no tenen fills per gaudir més de la vida? No dubto que la resposta hauria estat contundent. Per això, més que la veu del cardenal m’indigna el silenci dels meus representants. Això sí que és una deficiència com una catedral.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
