El pitjor que ens pot passar és estar avançant o retrocedint, sense saber on anem ni perquè. La nostra societat està canviant i ens està portant a un altre destí que ignorem i que no discutim. La crisi i els polítics estan desmantellant l’Estat del Benestar sense que hi hagi un debat seriós i rigorós de quins són els béns o serveis dels quals podem prescindir, quines són les línies vermelles que no podem travessar i què estem disposats a pagar o a fer per conservar una societat que viu millor que mai en la història, però en la que les desigualtats creixen cada dia.
Durant dècades, les classes mitjanes havien conquerit un territori d’estabilitat que va permetre a moltes famílies enviar els fills a la Universitat, tenir una segona residència, un segon cotxe, poder prendre unes copes o poder viatjar. Era la classe « forta» que, en els últims anys, ha sostingut el comerç i als familiars que han perdut la feina. On és avui la classe mitjana? Sobreviu sota amenaces. Sobre ella recauen les càrregues impositives principals d’un Estat que deixa que les grans fortunes i les grans empreses camuflin els seus beneficis i els seus ingressos, i sobre les seves espatlles pesen les retallades en sanitat –a més del copagament–, en educació –amb la reducció de les beques i l’augment del preu de les matrícules–, en l’ocupació –amb ofertes salarials dignes de l’esclavitud–, o a la justícia –amb unes taxes que impedeixen l’accés a la justícia per als que guanyen poc més de mil euros i no són rics per part de pare o mare.
Hi ha uns rics cada vegada més rics –la desigualtat en el repartiment de les rendes ha crescut amb tots els governs, inclosos els socialistes– que no tenen problemes de cap tipus. Hi ha uns pobres, cada vegada més pobres, fins i tot famílies senceres sense feina i sense recursos, que amb excepcions tenen els serveis bàsics coberts però gairebé cap expectativa de sortir d’una situació de pobresa extrema. I hi ha també una immensa classe social mitjana–baixa que ha perdut poder de compra, que no pot estalviar, que no té seguretat laboral i que ha de pagar més si vol atencions bàsiques.
Les desigualtats creixents són un greu problema per a la democràcia i haurien de fer pensar als polítics que l’única manera de sobreviure és allunyar-se de la corrupció i donar una resposta coherent a les necessitats socials . És possible que els mercats acabin traient-nos de la crisi, però l’absència de debat i de valors ètics en tots els plantejaments promet que la crisi social durarà molt més i que la desigualtat seguirà creixent.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
