Carlos Sánchez, Manyo (25/2/1973), és tot un rodamón de les banquetes de la Lliga Nacional de futbol. Després de dirigir el CE Principat fa tres anys, va viure una temporada 2013-2014 especial, en la qual va ser campió de la Segona divisió amb un equip nou, FC Ordino, que va guanyar tots els partits, i al gener va marxar a l’FC Lusitans, amb el qual va acabar proclamant-se campió de Primera. Ha estat també a Inter Escaldes i Extremenya fins que li ha arribat una nova oportunitat amb un gran, la UE Sant Julià. L’estrena, casualitats de la vida, serà contra un dels seus ex. Partit especial per començar aquesta nova aventura. / Per IVÁN MOURE
–L’esportista neix o es fa?
–Es fa. És qüestió de treball. Jo entenc que quan ets petit s’han de fer feines específiques per anar evolucionant. Les prioritats canvien al llarg de la vida però com més d’hora especifiques, menys imperfecte seràs d’adult.
–Qui és el seu ídol d’infantesa?
–Per a mi Raúl González, que va marcar una època en el futbol espanyol. Jo era del Saragossa i va debutar contra el meu equip… Del qual m’encantava també Paquete Higuera.
–I la seva referència en l’actualitat?
–Fernando Alonso. És un campió que ha demostrat les seves capacitats quan tot anava bé. Aquest any que ha tingut mals resultats està sent mentalment molt fort i ha portat la situació de manera impecable. En moments durs és quan es veu qui és un crac i ell així ho ha fet.
–Què el motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–Els dos fills que tinc i la meva dona. Sempre estan amb mi, em recolzen i em faciliten la vida. Cada diumenge el meu fill em diu «que guanyis» i em dóna un petó. Detalls com aquest són impagables.
–Té confiança en el futur?
–Moltíssima. Vull guanyar una Lliga de nou com un primer pas per tornar a jugar la Champions. Tinc l’espineta clavada de no poder passar una ronda quan la vaig tenir a tocar amb el Lusitans contra l’Streymur de les illes Fèroe i per a mi seria un somni tenir una segona oportunitat amb un final millor.
–Es dedica plenament a l’esport o té altres feines?
–Sóc recepcionista al taller de cotxes Call, de Santa Coloma.
–A part de dedicar-se al futbol, té alguna afició? Quina?
–Moltes. Sobretot pàdel, que és extremadament divertit, i pitch and putt perquè és tot cap. Són esports que m’ajuden a relaxar-me.
–Un petit plaer diari?
–Tombar-me al meu sofà després d’acabar la jornada laboral i pensar en mi, en tot el que he fet durant el dia. Si no ho faig, no puc dormir bé.
–Què el pot treure de polleguera en una competició?
–Les injustícies. En el futbol, des d’un fora de joc mal xiulat a una agressió. Però en general, no m’agrada cap injustícia en qualsevol situació de la vida.
–Tres valors fonamentals que li demanaria a un jugador?
–Honestedat, sacrifici y ganes d’aprendre.
–Creu que a Andorra la feina dels entrenadors té prou reconeixement?
–No. Els jugadors tenen massa protagonisme i nosaltres sempre estem en el punt de mira, però t’acostumes.
–Quines mesures polítiques creu que l’ajudarien en la seva activitat?
–No m’afecten a mi directament però si a nivell general. El futbol està desvinculat de la resta de l’esport andorrà i estaria bé que tingués una col·laboració més estreta amb les institucions públiques, que utilitzen el futbol com una eina turística i no per ajudar a millorar el nivell.
–Quin consell donaria a un jove futbolista?
–Feina, creure en el que fas i lluitar per allò que vols.
