Maguelonne Dejeant-Pons era gairebé l’estrella de la 16a reunió dels Tallers del Consell d’Europa per a l’aplicació del Conveni europeu del paisatge, del que avui dia en forma part com a cap de divisió i secretària executiva. És també membre del Comitè director de la cultura, el patrimoni i del paisatge del Consell d’Europa. Veu amb molt bons ulls l’entorn paisatgístic del país, aixícom les mesures impulsades per a mantenir-lo.
–Quina és la filosofia de la convenció?
–Va ser elaborada en el marc del Consell d’Europa amb l’objectiu d’encoratjar els països a desenvolupar la cooperació transfronterera, aspecte principal. La convenció posa l’accent sobre certes temàtiques per veure quines són les experiències que es desenvolupen a Europa però també a l’exterior,per tal de promoure la col·laboració.
–Andorra pertany al Consell.
–I desenvolupa polítiques nacionals que són, considero, molt innovadores i d’avantguarda. Són molt interessants i els qui les propulsen estan interessats, també, en veure les que s’engeguen a l’exterior. De fet, un dels objectius de la reunió, és presentar les experiències d’Andorra. D’altra banda es vol precisament vetllar pels temes de cooperació transfronterera que esmentava abans.
–Perquè les mesures empreses des d’Andorra són innovadores i d’avantguarda?
–Hi ha una estratègia nacional que comprèn totes les identificacions i especificacions que s’han fet, projectes de legislació que concerneixen a la convenció, plans d’acció en obra, treballs puntuals que s’han fet en paisatges d’esquí, en rutes… Poc a poc tota la convenció ha estat posada en obra. Les experiències de participació que inclou han estat aplicades.
–Quins són els desafiaments que desperten la necessitat de cooperar transfrontererament?
–Els espais perifèrics. La idea és, doncs, valoritzar aquestes perifèries i veure com fer passarel·les de cooperació i diàleg. El paisatge pot rebel·lar valors als que sovint no donem importància. La idea és identificar aquestes riqueses diferents, que no per ser diferents són pitjors; al contrari, hem de donar-los importància i compartir-les.
–Quins són avui els reptes no només per a Europa sinó per al món?
–És complicat. La idea no és ocupar-se únicament dels paisatges excepcionals sinó, i més aviat, recuperar el que teníem, el que ha estat degradat, perquè són llocs on hi viu gent. Andorra és un país extraordinari: hi ha llocs de qualitat, tot està cuidat. L’arquitectura s’adiu amb el paisatge. Però hi ha espais urbans afectats per la contaminació acústica i és aquí, per exemple, on hem d’actuar; vetllar per la desbanalització del paisatge. Els països s’assemblen entre sí, ja no tenen personalitat, altre aspecte a cuidar. Hem de veure com el paisatge pot servir en ell mateix com a línia de diàleg amb els veïns. Pot ser una via de creativitat, de creació de llocs de feina, d’unió entre països.
–Andorra practica aquesta cooperació amb França tot millorant el Pas de la Casa. Alguna cosa similar?
–Això és del que parlava. És un projecte molt ric i interessant. Cadascun s’enriqueix d’aquestes experiències i dels valors dels altres. Els països tenen valors extraordinaris i a vegades no ens n’adonem. L’intercanvi és imprescindible. A més la convenció demana a les administracions, tan locals, regionals com nacionals, desenvolupar aquestes temàtiques.
–Quins són els instruments i les mesures de què disposen els Estats?
–L’agricultura, el transport, la indústria… Tot el que ja existeix està vist com a funcional. El missatge que s’ha de transmetre és que hem de minimitzar els impactes de la construcció d’una carretera, per dir alguna cosa. Amb el pont de Lisboa, per exemple, Andorra ho ha aconseguit: encaixa amb el paisatge. Hem de buscar la manera que tot maridi bé en el seu entorn, cosa per la que vetlla la convenció. Andorra ha tingut presents les seves riqueses i és en aquesta línia en la que hem d’anar: teniu les bordes, desaparegudes en altres països per construir-hi grans edificis. Ara tot allò destruït es troba a faltar, perquè era quelcom propi del paisatge. Això fa el caché d’un territori, hem de posar en valor el patrimoni no només arquitectònic sinó també natural i cultural; aconseguir arribar a una harmonia entre tots aquests aspectes.
–Com ho podem aconseguir?
–Un aspecte primordial és la conscienciació de la població; no només l’administració pública fa el paisatge sinó quotidianament, cadascú, amb un gest: embrutant, plantant flors… Cal que es tingui respecte pel territori i fer accions positives –festivals, teatre, exposicions de fotografia, territoris sonors per identificar paisatges–. També hi ha l’economia: els productes autòctons desperten l’interès del visitant, disposat a pagar-hi més, ja que és una forma de comprar l’imaginari d’un territori. L’educació: ara estem immersos en un projecte per proposar matèries relacionades amb el paisatge, que les escoles facin intercanvis, estudiar els paisatges a través de tots els sentits. El paisatge és el que identifica un país: quan un marxa d’Andorra recorda les seves muntanyes. I aquest factor és igualment important per als residents, perquè depenent de l’entorn són o no feliços.
