El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) ha finalitzat la intervenció de conservació i restauració d’un excepcional conjunt de 16 pintures sobre tela del segle XVI, conservades al Museu Diocesà d’Urgell. Les pintures representen patriarques i profetes i són una de les poques traduccions figuratives que s’han conservat a Europa de la història de l’Antic Testament de Jacob amb els seus 12 fills. Així mateix, la col·lecció destaca per ser el més antic dels cicles pictòrics, datada durant el darrer terç del segle XVI.
La restauració, promoguda pel Museu Diocesà d’Urgell i dirigida pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, ha comptat amb el finançament de la Fundació Banc Sabadell i del Departament de Cultura, mitjançant la línia de subvencions de conservació i restauració de béns mobles.
L’estat de conservació de les pintures abans del tractament era deficient. Cal recordar que durant els segles passats, les obres van passar per diverses intervencions. S’ha documentat que a finals del segle XIX totes les pintures van ser repintades de manera invasiva per un pintor local anomenat Oromí. Els autors del llibre La Catedral de la Seu d’Urgell assenyalen que, l’any 2000, les peces encara presentaven la repintada que “si més no en algunes, en malmet la factura i n’obstaculitza l’estudi”.
El procés de conservació i restauració
La restauració del conjunt de les 16 teles del Museu Diocesà d’Urgell va començar el 2014 i, al llarg d’aquests anys, ha comptat amb un equip de set professionals dirigits pel CRBMC. La intervenció s’ha fet seguint les directrius i protocols del CRBMC i s’ha basat en el criteri de la mínima intervenció, amb la finalitat d’aportar a les obres la màxima estabilitat i retornar-los la llegibilitat. L’acció ha fet possible la recuperació d’obres d’una qualitat artística molt superior a la que es preveia, ja que les repintades generalitzades no deixaven entreveure una col·lecció de pintures de tanta qualitat.
La tècnica pictòrica emprada en les obres és el tremp de cola, amb una capa de preparació extremadament fina. El suport tèxtil és un tafetà senzill i les fibres són liberianes, segons les anàlisis. Les mides aproximades són de 190 x 85 cm. Les pintures estan emmarcades amb llistons, pintats també amb la tècnica del tremp de cola. El muntatge, tradicional a l’època, és fix, clavat directament al damunt de tela i bastidor.
La capa pictòrica presentava pèrdues disperses arreu, que coincidien, generalment, amb les pèrdues del suport. La superfície pictòrica presentava una lleugera capa de pols i brutícia. La tela original estava oxidada i rígida, i presentava alguns estrips i pèrdues que en part es van intervenir amb pedaços. A més, totes les obres estaven reentelades, segurament fruit d’una intervenció més antiga que la de les repintades, cosa que provocava tensions i bosses, de diferent grau.
Estudi previ amb raigs X i fotografies
Per tal d’iniciar els tractaments adequats, es va fer un estudi i un examen tecnicocientífic amb raigs X, i fotografies amb llum difusa, transmesa, ultraviolada i d’infraroigs. De les mostres extretes, es va analitzar i identificar l’aglutinant de la capa pictòrica, els pigments, la capa de preparació i les fibres del suport de tela. A partir d’aquestes anàlisis fisicoquímiques prèvies, i amb la proposta d’actuació, es van iniciar les intervencions sobre les obres.
Abans que res, se’ls va fer una desinsectació per anòxia. Seguidament, es van desmuntar els llistons d’emmarcament i després es van netejar en sec (amb aspiració i paletina) el revers, tant de la tela com del bastidor, per eliminar la pols superficial acumulada. A més, al bastidor també se li va fer una neteja aquosa.
Pel que fa a les superfícies pictòriques, s’ha dut a terme una neteja amb els sistemes de control del pH, tenint en compte la fragilitat d’alguns pigments i s’han eliminat les repintades de manera controlada, amb un dissolvent gelificat.
Les teles originals es trobaven puntualment desadherides de les teles de reentelatge, per la qual cosa s’han enganxat les dues amb una cola orgànica, amb els procediments tècnics adequats.
A les zones de pèrdua de tela original, s’han aplicat empelts de tela de lli adherits amb una cola orgànica. Els orificis que podien quedar entre empelt i tela original s’han omplert amb fibres de lli, enganxades amb el mateix adhesiu, amb l’ajuda de la taula de succió. En el cas del quadre del patriarca Neftalí, la tela estava molt destensada, per la qual cosa s’han aplicat puntualment bandes de tensió i reforç. La presentació final dels quadres ha consistit a reintegrar els empelts a base d’aquarel·les, i en algunes zones amb pigments i vernís.
Els marcs s’han netejat amb el sistema de control del pH, i després s’ha eliminat la purpurina amb un dissolvent gelificat, de manera controlada. Un cop acabat aquest procés, s’han consolidat volumètricament i cromàtica les petites pèrdues. A continuació, s’han tornat a muntar els llistons del marc a l’obra.
Un conjunt pictòric excepcional
La informació històrica relativa a aquest important conjunt pictòric ha estat aportada pels professors de la Universitat de Girona–Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural Joan Bosch i Adrià Vàzquez.
Limitant-nos a Europa, és una de les tres sèries pictòriques dedicades a aquesta temàtica que s’han preservat, juntament amb el famós cicle de “Les tribus d’Israel” de Francisco de Zurbarán (c. 1640), conservat des de mitjan segle XVIII en dues col·leccions angleses (Auckland Castle i Grimsthorpe Castle), i amb els humils frescos de l’església de Saint Mary the Virgin, de Burton Latimer (Anglaterra). També se’n coneix una interpretació escultòrica, la dels relleus de l’església dels Sants Joans de València i, sobretot, quatre il·lustracions en forma de gravats realitzats i publicats als Països Baixos durant la segona meitat del segle XVI: els dotze patriarques de Dirck Volkertsz Coornhert (1550); els que creà Joos Lambrecht per il·lustrar el text De testamenten der twalf patriarcken Jacobs kinderen(Ghent, 1552), els de Jan Sadeler (publicats a Anvers l’any 1585 dins el Thesaurus Veteris et novi testamenti) i els de Jacques de Gheyn (c. 1589).
En aquest context, la sèrie urgellenca destacaria per ser el més antic dels cicles pictòrics, ja que es podria datar durant el darrer terç del segle XVI, i perquè temàticament és molt original ja que no prové només, com la de Zurbarán, de la recreació del capítol 49 del bíblic Llibre del Gènesi, sinó d’un interesantíssim i culte diàleg, mantingut tant amb les sèries gravades més antigues, les de Dirck Volkertsz i Joos Lambrecht, com amb alguna edició del llibre titulat “Els testaments dels dotze patriarques” que va ser molt popular a l’Europa central i la Gran Bretanya durant els segles XVI i XVII.
Llegida en aquest context la sèrie es comportaria com un sermó visual —i un recordatori perpetu— entorn de les virtuts a seguir i els vicis a evitar, que podria haver format part de la col·lecció d’algun dels bisbes urgellencs del final del segle XVI. A cada tela aquesta significació s’activa a través de la interrelació entre el personatge, caracteritzat amb una fantasiosa indumentària “orientalitzant”, el seus atributs, un animal simbòlic, una al·legoria ubicada en un petit clipeus a la part superior de la pintura i la inscripció que figura als peus de cada llenç.
Autoria desconeguda
Encara no es coneix l’autoria de les pintures. Una antiga hipòtesi que les acostava als pinzells del tolosà Antoni Peitaví ha anat perdent força amb l’avenç de la restauració i de l’estudi. Ara mateix, els historiadors les consideren una obra d’un mestre de cultura artística centreeuropea o francesa actiu a Catalunya o a l’Aragó.
