Què passa quan una mare desperta i ha perdut la filla? Poc importa que la pròpia sang fresca caigui brillant sobre la neu, arrenca a córrer i passats uns segons, que es fan eterns, la troba. Un reencontre que no augura un final feliç, una sensació enriquida per petites senyals que la protagonista, Marie (Aida Folch), encreua en la desesperada cerca de la filla Margot.
Sense fer espòilers, aquests són els primers minuts de Le Blizzard, el segon curt del director i guionista encampadà Àlvaro Rodríguez Areny que ahir es va estrenar als cinemes Illa Carlemany, en una funció especial, acompanyada de la introducció del director i gratuïta. Una escalfada de motors per a preparar-se pel Festival de Sitges que projectarà el curt el 6 d’octubre emmarcat en la secció oficial de curts a competició. I, encara més, també l’han seleccionat entre els vuit curts a competició del Festival Abertoir de Terror Internacional que se celebra al novembre i que podria ser la catapulta al premi Méliès d’Or, diguem-ne, els Oscars europeus.
Però fem les coses pas a pas i de petit a gran, com sempre ha defensat Àlvaro Rodriguez, i tornem al curt que ahir es va poder veure en primícia a Escaldes. Quin feedback ha rebut l’autor? «De moment l’ha vist molt poca gent però totes les crítiques han estat molt bones», va assegurar. Segons el director, també aquells qui estan més allunyats de la realitat andorrana i no han sentit tant a parlar de la història fosca dels passadors al país durant la segona Guerra Mundial no s’han perdut en el relat. Perquè sí, el curt passa en aquesta època i hi ha passadors i gent que fuig de l’ocupació nazi però això és un ingredient addicional i aquesta és la gràcia narrativa, vaja, una d’elles, perquè hi ha més. «No estic explicant una història concreta, estic parlant de què passa amb aquests pares, amb aquesta mare, que buscant refugi per a la filla i això no ha passat a Andorra o a Europa a mitjans del segle XX, això passa ara amb els siris que creuen el Mediterrani o a la frontera de Mèxic amb els Estats Units. I allà també hi ha la figura del passador, no és una cosa només dels Pirineus i d’un període concret», reflexiona amb convicció el director de Le Blizzard que va començar a gestar aquesta història després de veure el malauradament mediàtic nen Aylan, ofegat a la costa turca. I si aquesta xacra humana es repeteix en bucle al llarg dels segles, la Marie representa també aquest bucle d’angoixa del que no pot escapar.
A més, «la història té diferents capes», segons diu Rodríguez i efectivament amb la més superficial, la història funciona però amb els detallets la història funciona, en majúscules, i fa gaudir d’allò més. La figura de l’anglès que hi apareix, un aviador, diuen, lliga caps amb la història andorrana però marca també, en la narració, el brutal i angoixant destí de la Marie. L’última escena amb les seves passes en la neu fa posar els pèls de punta. Les particulars lents utilitzades durant la gravació fan que els arbres del bosc facin encara més por i semblin irreals. «Volia barrejar diverses coses i buscava una atmosfera fantasmagòrica», va reconèixer el director.
