Llahí posa am la criatura a l'antiga avinguda de Maiquel Mateu d'Escaldes, rebatejada el 2010 amb el nom del Pont de la Tosca Foto: TONY LARA

PUBLICA "QUI ÉS QUI ALS CARRERS D'ANDORRA"

Era una feina que s'havia de fer i l'ha fet Alfred Llahí (Escaldes, 1969) amb l'entusiasme habitual: buscar qui hi ha darrere dels nostres noms de carrer. I quam diem «nostres», diem de les set parròquies. Li n'han sortit un centenar llarg de ressenyes biogràfiques, una quarantena de les quals consagrades a sants, beats, mossens, rectors, vicaris i bisbes, perquè nosaltres som així. És clar que també hi ha escriptors, poetes, músics, metges i, naturalment, cònsols i síndics, així com particulars amb vocació de mecenes. Però nosaltres va i ens fixem –una altra vegada– en Miquel Mateu, defenestrat el 2010 del nomenclàtor escaldenc i a qui Llahí reivindica al Qui és qui als carrers d'Andorra. Per cert, la presentació, el 14 d'abril al CAEE.

–Comencem amb mal peu: ¿un franquista confés com Miquel Mateu, havia de tenir carrer, a Escaldes?

–Una persona s'ha de valorar segons el que hagi fet pel país oper la parròquia. I en aquest punt els mèrits de Mateu són indubtables, des d'aixecar Fhasa fins a evitar el bombardeig de la central per l'aviació franquista i intercedir davant de Franco per fer arribar a Andorra un comboi d'aliments quan les fronteres estaven tancades. Tot això li ho hem de reconèixer. Hi ha a qui fa urticària que fos el primer alcalde de la Barcelona franquista, però no hem de caure en la temptació de reescriure la història.

–Sona estrany que no tingui carrer ni a Barcelona, i en canvi sí que en tingui a Escaldes.

–És normal des del moment que a Catalunya i a la resta d'Espanya certs carrers canvien de nom segons el color polític del govern de torn. Només et diré que en cosa de cent anys la Diagonal ha tingut set noms. Set.

–¿Té alguna cosa, contra el pont de la Tosca?

–Al contrari, perquè és un dels llocs emblemàtics de la parròquia, tot i que hi ha un altre pont a Escaldes que ho és encara una mica més i està deixat de la mà de Déu: el pont dels Escalls, on es van firmar els Pareatges i on, per tant, va néixer el Coprincipat. El Pont de la Tosca m'encanta, entre d'altres raons perquè la part alta d'Escaldes és el meu barri. Però el que em rebenta és la redenominació per motius polítics, com va ser el cas. Perquè, ¿i Iglesias Navarri, un altre franquista públic i notori, que té carrer a Andorra la Vella?

–¿Qui és el culpable, de la defenestració de Miquel Mateu?

–La redenominació es va aprovar el 2010, en l'última etapa de Toni Martí com a cònsol.

–En canvi, no prosperen altres redenominacions populars com la plaça del Roc Blanc, també a Escaldes.

–I n'hi ha més, d'aquestes: el carrers dels Xiulets, a Sant Julià, que és l'actual carrer Doctor Palau. Es veu que li diuen així perquè per allí és per on baixava el bestiar i els pastors anaven xiulant perquè no s'escapessin. I hi ha també la plaça Guillemó, a Andorra la Vella, que tothom coneix com plaça de les Arcades...

–¿Què he de fe si pretenc tenir carreu al meu nom?

–Primer de tot és molt convenient morir-se, perquè a tot el país només hi ha un personatge que ha merescut un carrer en vida: l'empresari i expolític massanenc Guillem Areny.

–Ja que en parlem: ¿amb quins mèrits?

–Com tants altres personatges contemporanis que apareixen al carrerer, és una forma de recordar i honorar el ciutadà que ha fet una cessió de terrenys al Comú. Però les coses estan canviant: quan es va projectar el que avui és la plaça Lídia Armengol, a Andorra la Vella, hi va haver una recollida de firmes per posar-li aquest nom. I al Comú li va semblar rodó.

–Que les dues principals vies comercials del país duguin el nom d'una Marededéu i d'un emperador, ¿què diu, de nosaltres?

–Que no oblidem les arrels, independentment que Carlemany lligués el cavall a l'anella o no; que tenim memòria, vaja.

–Segons els seus comptes, entre el centenar de carrers n'hi ha disset de dedicats a sants; cinc, a santes; un, a una beata; quatre, a marededéus, i dotze més, a mossens, rectors i vicaris... ¿no enfarfega una mica?

–Una mica, sí. Però venim d'una arreladíssima tradició catòlica i això forma part del nostre ADN.

–Que Andorra la Vella li hagi reservat a Fiter i Rossell el carrer més inhòspit de la parròquia, ¿que significa?

–És veritat que sobta que es posin noms de personatges sense cap vincle amb el país a vies de cert pedigrí, i en canvi a d'altres amb indiscutible pes específic mereixin racons sense pena ni glòria. Potser es tractava de cobrir l'expedient i van aprofitar la primera oportunitat.

–¿Com és que amb l'abundància de cònsols i síndics, només hi hagi al carrerer dos bisbes (Iglesias Navarri i Martí Alanis) i dos coprínceps francesos (De Gaulle i Mitterrand)?

–És una paradoxa. Però –i això ja és una opinió personal– no tots els coprínceps han sigut igual de populars...

–El bisbe Iglesias, precisament, no era sant de la devoció del poble...

–És veritat, però en canvi va jugar un paper polític important en moments molt difícils com la posguerra... No podem ignorar la història.

–Home, a Pétain hi ha qui l'ha esborrat de la llista de coprínceps.

–Exacte. És terrible, però això ja ho feien els romans a través de la damnatio memoriae, que prohibia ni tan sols pronunciar el nom de certs personatges caiguts en desgràcia. És penós practicar la damnatio memoriae en ple segle XXI.

–¿Per què no hi ha cap cap de Govern al carrerer?

–Potser perquè tots estan vius, excepte Josep Pintat, i sembla que primer hagis de morir perquè els teus conciutadans pensin a dedicar-te un carrer. El mateix Pintat potser mereixeria un carrer, a Sant Julià.

–L'abundància al carrerer d'escriptors i músics podria portar al foraster a pensar que som un país melòman i il·lustrat...

–Potser és per mala consciència. Però no siguem catastrofistes, perquè hem millorat molt: abans érem un desert cultural; avui ja som una mena de sabana...

–Només hi ha quatre senyores als nostres carrers (descomptant-hi santes, beates i marededéus). ¿Com es pot resoldre, això?

–Em temo que Andorra és encara un país masclista, com tots els països de muntanya, autàrquics i endogàmics. Als polítics se'ls omple la boca amb la paritat que hi ha al Consell General. Però estem lluny, molt lluny que aquesta paritat es traslladi al món de l'empresa: ¿quantes dones hi ha en alts càrrecs a la banca i a les grans empreses?

–Ja que Joan Maragall té carrer a Andorra la Vella sense que se li conegui cap relació amb la capital –ni tan sols va venir a atorgar testament– ¿no li podria dedicar Escaldes un a Martí i Pol?

–Perfectament, i amb molt més motiu. De fet, ja que hi sóc encoratjaria el ciutadà a prendre la iniciativa i fer com a Andorra la Vella amb Lídia Armengol: recollir firmes en favor d'un personatge que creguem que mereix ser recordat al carrer. Estic segur que els comuns s'hi mostrarien sensibles.

–¿Aspira vostè a tenir mai un carrer a Escaldes?

–Això seria una pedanteria com una casa de pagès. Un cònsul de qui no diré el nom em va confessar que els fills de cert personatge li van demanar que posés el nom del seu pare a un carrer de la parròquia. I atenció, que aquest senyor encara vivia, i tampoc tenia un currículum ciutadà d'allò més llustrós. Repeteixo: em sembla una pedanteria horrorosa. Un honor no es demana; te'l donen. I un carrer al teu nom és el màxim honor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.