Pané, durant la seva visita a Andorra la setmana passada, en què va concedir una entrevista a EL PERIÒDIC Foto: ORIOL LLAURADÓ

El poeta i professor de literatura catalana Francesc Pané ostenta el mèrit d'haver estat el primer diputat d'Iniciativa per Catalunya Verds de la demarcació de Lleida des que el 1984 l'extint PSUC va perdre la representació en aquesta circumscripció electoral. La setmana passada, Pané va visitar el Principat acompanyat de l'eurodiputat d'ICV, Raül Romeva, per demanar el vot dels residents catalans.

–Diu que el tripartit ha fet més per la Catalunya interior que CiU, però tot indica que CiU seguirà arrasant a Lleida...

–És palpable que aquest govern, havent-ho començat el govern anterior, ha fet moltes més inversions, però sobre tot més assenyadament productives, que no pas van fer els governs de Convergència. Però és cert que la cultura política de les terres de Lleida és molt conservadora; segurament el món rural ha viscut relativament poc les convulsions que han permès avançar sociològicament el país. Però a la capital i a les capitals de comarca, les esquerres han anat avançant, i han avançat en la seva pluralitat, no només ho ha fet el PSC.

–S'erigeixen en defensors del tren, però el tren no arriba al Pirineu...

–No i no és fàcil que estigui a l'agenda de ningú, i no pas perquè Lleida no s'ho mereixi, però és que ara tenim uns compromisos dels quals no ens podem distreure: Passarem una legislatura amb dificultats econòmiques derivades de la crisi i hem d'atendre les persones, perquè primer que les infraestructures són les persones. Governi qui governi, i més si governen les esquerres, la despesa social serà una prioritat.

–¿Més enllà d'aquesta legislatura?

–Si els diputats i les diputades que sortim escollits per la demarcació de Lleida som capaços de fer lobby al Parlament –i si ens acompanyen les estructures econòmiques del territori– hem de ser capaços de pressionar el Govern per fer estudis per travessar el Pirineu de Lleida per arribar a Occitània, que és un territori cada vegada més ric amb el que hem de tenir relacions comercials. Haurem de plantejar què fem amb el tren de la Pobla, per comunicar millor el Pirineu i arribar a França. Quant a les carreteres, hem de pensar en el túnel de Salau, que és una oportunitat. Un túnel no ha de fer mal necessàriament al patrimoni natural.

–¿Com veu les reticències de l'alcalde de Lleida i del síndic d'Aran vers la vegueria del Pirineu?

–Puc comprendre les raons del síndic d'Aran i fins i tot compartir-les. Crec que podem trobar un encaix de la sobirania de l'Aran a la vegueria, però no comparteixo en absolut el criteri de l'alcalde de Lleida. Estem a favor de les vegueries, no per raons catalanistes o d'una millor administració de la Generalitat, sinó perquè la Catalunya més allunyada del centre de poder polític no acabarà de fer el seu desplegament de potencial si no té una certa capacitat d'autogestionar-se.

–Han fet les vegueries i no han estat capaços de fer la llei electoral...

–Si no hi ha llei electoral és perquè es va presentar al Parlament excessivament tard després de molts titubeigs; però si haguéssim corregut ens n'haguéssim sortit i ara ja tindríem la llei electoral. Va ser CiU qui no va voler acordar una nova llei electoral.

–Els Verds a Europa pacten amb els liberals, ¿no es tanquen portes defensant el tripartit i negant-se a un acord amb CiU?

–Nosaltres hem fet la tria: Pensem que en set anys de governs d'esquerres, plurals i nacionalistes no hem fet encara la transformació que Catalunya es mereix. Per tant, pensem que val la pena tornar a provar la concurrència d'esforços diversos que han estat aquests governs. Sabem què diu CiU quant a la salut, l'educació o les relacions laborals. Quan es volen privatitzar elements essencials de la comunitat, que ajuden a crear un sol poble, no podem fer el papallona.

–¿En un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya votaria ‘sí' o ‘no'?

–Jo voldria que no hi hagués un referèndum amb una resposta tan limitada, perquè és trampós. En una societat com la quebequesa, en què hi ha una sola identitat i molta maduració democràtica, es pot preguntar ‘sí' o ‘no'; però a Catalunya hi ha multiplicitat d'identitats: Hi ha gent que se sent molt catalana, però també espanyola perquè té els pares o els padrins enterrats a l'Aragó, a Andalusia o a Galícia...

–També hi ha qui els té enterrats a Cervera i se sent només espanyol...

–També, però amb aquests no m'hi fixo tant: són afortunadament minoritaris i no han volgut fer el pas sentimental de pertànyer a la nació catalana. Però jo conec molts descendents d'immigrants que tenen clar que el seu país és Catalunya, que volen el màxim grau de sobirania per a Catalunya, però que no volen que se'ls obligui a triar. Fins que això no ho tinguem aclarit no es pot plantejar el dilema de separació o no separació. L'important és que som un sol poble, que el 80% o el 90% dels catalans compartim una nació i una identitat. Per tant, el pas ha de ser un canvi de la Constitució per reconèixer la lliure determinació dels pobles i que constitueixi una federació d'estats lliures.

–Si CiU guanya les eleccions i governa ¿tindrà el seu suport per demanar el concert econòmic?

–A mi no em sembla gens malament poder tenir el concert econòmic. He d'advertir, tanmateix, que van tenir 23 anys per demanar-lo, especialment als inicis, però es va preferir la política de peix al cove. A més, el concert econòmic és inconstitucional i caldrà refer la Constitució.

–¿Un pronòstic per al 28-N?

–El meu desig és que no hi hagi majories absolutes, que probablement no hi seran. Amb majories relatives és més difícil governar, però es governa millor. També m'agradaria que CiU no tingués una majoria suficient perquè les esquerres es poguessin plantejar si reediten un govern plural o no. Més enllà dels desitjos: CiU tindrà la majoria, però no serà capaç de governar sola.

–Per si un cas ¿ja té preparat allò de «ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir...»?

–Sempre ho he tingut preparat i ja ho recitava quan el general Franco encara vivia. Ara afortunadament estem en una situació democràtica, però diré que sí, que aquella ciutat d'ideals que volíem bastir i que durant set anys hem ajudat a construir pot ser que el braç potent de les fúries l'aterri. Però no ho permetrem, com tampoc no vam permetre que el braç potent de les fúries feixistes s'emparés d'aquest país. No, aquest país és nostre i continua sent un país lliure.

Per a més informació consulti l'edició en paper.