Si hi ha un element comú per excel·lència en totes les campanyes polítiques és el cartell electoral. Tant és així que simbolitza, malgrat els avenços tecnològics, el tret de sortida de tota campanya. Així, com a element compartit per a totes les formacions polítiques, constitueix una bona eina per analitzar la imatge que cadascuna pretén transmetre. De fet, és el primer input que es desvetlla d’una campanya electoral i que constitueix l’extrem que s’anirà descabdellant deixant al descobert tota l’estratègia visual, que, per anar bé, hauria de seguir una coherència.
La importància del tradicional porta a porta a Andorra, probablement, sigui la causa que la majoria de forces polítiques no hagin avançat més en determinades eines comunicatives que ja constitueixen elements intrínsecs i imprescindibles de les campanyes electorals de països veïns on, ja sigui per manca de tradició o bé –i majorment– per extensió territorial, ha calgut anar implementant. Sorprèn, així, l’escassa referència a webs de partit o xarxes socials en gran part del material electoral de les diferents formacions polítiques. Amb tota probabilitat aquest serà un aspecte que, a futur i si més no en les parròquies més poblades, anirà evolucionant per arribar a tots els votants.
Si fem cas a Toni Aira, periodista i professor de comunicació política, en un bon cartell han de coincidir cinc ítems imprescindibles: el concepte de pluralitat, d’equip; la il·lusió; el canvi o renovació; el predomini del candidat sobre la marca electoral (si s’escau), i la positivitat. Es podria dir que la majoria d’aquestes premisses les compleixen tots els cartells de les llistes que concorren a les properes eleccions, en major o menor mesura. Ara bé, hi ha d’altres aspectes que marquen la diferència entre unes i altres i que estan carregats de significat.
Una particularitat pròpia del país és la presència als cartells dels dos candidats o candidates que encapçalen les llistes parroquials. Si es fa una mirada fora del Principat s’observa que els veïns solen ser molt més personalistes i hi fan aparèixer, generalment, només el primer candidat o candidata. En aquesta ocasió, les candidatures del Partit Socialdemòcrata i les agrupacions que aparaigua trenquen aquesta regla, volent proporcionar una imatge de pluralitat fent aparèixer al cartell les quatre primeres persones de la candidatura. La resta de formacions mantenen el model tradicional.
De les premisses d’Aira, la pluralitat es conjuga tant a través del lema de campanya com en les imatges on es mostren les candidatures senceres: els lemes d’En Comú/Demòcrates, del PS, del grup X’Ordino i d’UxEE clamen a actuar «junts», «units»; parlen de «tothom»; d’estar «fets a mida» per la parròquia que pretenen conquistar. Per contra, hi ha lemes que interpel·len directament l’elector, buscant la seva corresponsabilitat. Així, Desperta Laurèdia crida al canvi amb el seu És l’hora, tot i que renuncien a l’èmfasi que els donaria un signe d’admiració al final de la locució i acaben de suavitzar el missatge amb la tipografia en minúscula i arrodonida. Gens casual sembla el color morat predominant tant en el seu cartell com en el programa (picada d’ullet al moviment feminista?) combinat amb una composició a l’estil pop art d’Andy Warhol.
Objectiu Comú també requereix el votant a través del seu Som-hi, implica’t que, altre cop, rebaixa el to per l’absència de l’admiració. En aquest cas, el grup cerca la pluralitat amb la foto de cartell on apareix tot l’equip. El dinamisme marca el claim de Ciutadans Compromesos + Demòcrates + Liberals amb Seguim endavant!; aquest sí, amb signe d’admiració inclòs. També cerca la proximitat i l’espontaneïtat a través de la font de lletra que simula el traç natural; element amb què també juga Agrupament Encampadà amb el seu missatge directe Gent com tu, a través del qual intenta buscar la identificació dels ciutadans.
El fons dels cartells proporciona, també, informació amb significació. Així, Objectiu Comú i Ciutadans Compromesos mostren un fons amb paisatge, que busca refermar la idea de país; Demòcrates, Terceravia, UxEE i socialdemòcrates apareixen sobre un fons blanc per proporcionar caràcter predominant als candidats i candidates; Desperta Laurèdia manté el to morat, que en ser llis, també vol destacar els candidats; el cas d’Agrupament Encampadà, amb un fons blavós i degradat que evoca el cel, vol transmetre serenor; i finalment, la recreació de les cel·les d’un rusc d’abelles que fa X’Ordino, donant força a la idea de cohesió, però que resulta un pèl inquietant pel fet que les imatges dels candidats queden closes i provoquen sensació d’aïllament.
Si se segueix la pista de les diferents grafies s’observa la contudència que pretenen donar als seus missatges, a través de les lletres de pal, de caixa alta i impreses en negreta –amb caràcter institucional–, tant Demòcrates, UxEE com el PS. Característica que contrasta amb l’arrodoniment gràfic, per exemple, de Terceravia, Desperta Laurèdia, Ciutadans Compromesos i Agrupament Encampadà que pretenen denotar una major flexibilitat i proximitat. No és per casualitat que els partits que impregnen de contundència els seus missatges a través d’aquest recurs són els que compten amb una major trajectòria política: més recorregut, més experiència, més seguretat.
Segurament és aquest darrer factor el que empeny la tria dels primers plans dels candidats i candidates d’En Comú-Demòcrates: denoten un elevat grau de confiança i convenciment; al primer pla s’hi suma la mirada directa a l’elector que reforça la seguretat dels candidats i candidates. La resta de candidats també miren directament al votant, amb la clara voluntat de trobar la seva complicitat, però des d’una posició més allunyada. El cos de la majoria de candidats es mostra amb el contorneig seductor, recurs sovintejat en les fotografies de cartell. Qui marca més aquesta posició és la candidata de Ciutadans Compromesos.Un darrer factor d’aproximació que han usat totes les forces polítiques ha estat la vestimenta: és una campanya amb poc vestit i poca corbata. El vestuari més informal apropa més a la ciutadania: vol denotar que es va per feina.Tot un seguit d’elements estudiats i situats estratègicament per agradar i convèncer l’elector, que sovint semblen passar desapercebuts però que tenen una gran incidència. Cal recordar que el 80% d’allò que es transmet es fa a través de la comunicació no verbal.
