Després de quasi quinze dies de campanya tothom està cansat. En la veu d’alguns en el debat ahir es feia evident. No són els únics que es poden sentir fatigats, perquè si la seva tasca ha estat intensa, els puc assegurar que la dels periodistes ha estat igual o superior. No ens posarem ara a comptar les incomptables hores de feina diàries durant tot aquest període. I el ciutadà segur que també està cansat de sentir els mateixos missatges jornada rere jornada. Per aquest motiu, davant el debat final entre els set candidats, hi havia expectació. Per conèixer coses noves, i per a qui tots aquells que encara no tenen el vot decidit, que els acabessin de convèncer. Però res de res. Tot repetit.
Ni el tots contra Espot va aportar una dosis d’emoció. Va ser com una pel·lícula que ja s’ha vist, i que a més t’ha semblat que ni fu ni fa. L’única diferència és que sent un directe sempre queda aquell punt d’esperança en que passi quelcom interessant. Vam veure totes les intervencions fins al final, esperant el fet nou i que ajudés a arribar fins la conclusió. Perquè van ser més de tres hores de debat. Bé, de debat tampoc no massa. Qui s’esperava que es pogués veure pressing catch, en un combat d’aquells on pugen al ring diversos lluitadors, es va quedar amb les ganes. Només es va poder viure algun combat. Això sí, molts retrets, i la major part va ser cap al Govern demòcrata.
Espot va haver d’entomar atacs des del començament. Els seus rivals coneixen el programa que porta a aquestes eleccions i li van recriminar força punts, així com tot el que ha fet l’executiu en les dues últimes legislatures. Tal va ser el nombre d’al·lusions que s’anaven acumulant que va demanar disculpes per no poder respondre a totes. I és que el cronòmetre manava i havien d’acotar les intervencions al màxim. Però no tenia intenció de ser cap tipus de màrtir i anava contestant a qui l’assenyalava. Jordi Gallardo va ser qui més bel·ligerant es va mostrar cap a Espot, posant-li tots els exemples del que considera que no han fet bé i subratllant es necessita el canvi.
Per la seva part, Eusebi Nomen va realitzar intervencions curtes, intentant ser contundent en cadascuna d’elles per a que s’entengués el missatge sense problemes. Ni donar voltes a les coses ni res. Tot ben clar. El seu discurs va ser el mateix que en tota la campanya, volent fer obrir els ulls sobre la poca conveniència per a Andorra el camí que està agafant en les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea. Va realitzar atacs personals a Espot, amb interessos immobiliaris de per mig; i d’altres a diferents sectors, com el bancari. Pere López i Josep Roig també van anar a atacar, però amb una intensitat menor. La transparència i la manca d’informació van ser les seves principals cartes dirigides cap a Espot.
Josep Pintat des d’un primer moment va mostrar-se com a home de consens, volent que tot es veiés en bloc, com a país, per a l’interès de tots els andorrans. No es va cansar de repetir-ho. «Estic intentant dir tota la nit el mateix», va dir en el tram final. Amb qui va tenir un major enfrontament va ser amb un antic company de batalles. Després de dir que s’han sentit propostes populistes durant la campanya, Gallardo s’ho va prendre a la valenta, i li va llegir la cartilla. Li va recordar tots els mitjans de transport i infraestructures que ha posat sobre la taula Pintat. Des de l’aeroport en territori andorrà, fins al metro i el tramvia. «No sé com s’ho farà en quatre anys. Només li falta el metro subterrani», li va contestar el líder liberal.
Única novetat
El debat va aportar molt poc. Ni el turisme d’entrepà low cost ni que es vulgui vendre l’arribada d’Starbucks com el gran èxit de la inversió estrangera van sorprendre. Les zones franques, Liechtenstein, l’IVA del 15% i la resta de coses que no repetiré per no avorrir, van sortir de nou a escena. La novetat més gran la va aportar Alfons Clavera, anunciant que la número 2 d’UPA, Raquel Fernández, serà la candidata de la formació a les pròximes eleccions generals.
