Una passejada pel Parc del Segre

Passejar per la teva ciutat és un luxe. En algun altre article he comentat que la Seu és una ciutat feta per al vianant. Aneu al carrers dels Canonges, aquesta meravella carregada de temps i que ara ens pot donar el millor de sí mateix; el carrer Major, que espera una ràpida evolució positiva, unes vies que permeten el pas ordenat dels cotxes, sense obstaculitzar les terrasses dels bars, el pas dels homes i les dones que han d’anar a  fer les seves compres, les seves gestions, la Catedral… 
Bé, no es tracta ara de fer la guia de la nostra ciutat perquè n’acaba de sortir una de molt encertada, publicada en català, castellà, francès, anglès i alemany. No, avui us vull comentar la meravella que és passejar pel Parc del Segre, un equipament ubicat al bell mig de la Seu, a cinc minuts de la Plaça Catalunya.
El novembre de 1982 un esclat d’aigua de les fonts, dels rius, de les pluges, provocava una situació de caos i en alguns casos, de terror. Els incendis de la Massana, la terrible imatge del Segre per Martinet, la devastació de tota la ribera de l’Urgellet, els morts que recordem en el més profund de la nostra memòria… Totes aquelles escenes dantesques que avui podem contemplar a través d’una gran multiplicitat de reportatges. Les institucions, estatals, catalanes, els ajuntaments que acabàvem d’estrenar una democràcia vigorosa i il·lusionada, van començar a funcionar; d’entrada les supramunicipals amb una certa lentitud, estàvem encara molt lluny del que és avui la telefonia, lluny dels grans centres urbans, les nostres carreteres tallades, incomunicats entre nosaltres, urgellencs, cerdans i andorrans i amb la resta de Catalunya. L’aeroport de la Seu-Andorra va ser el gran centre de l’esperança, l’única porta oberta pels proveïments de les nostres necessitats.
De totes les terres devastades de la ribera de la Seu en va sortir una gran perspectiva de futur, primer la canalització dels Segre –tan desitjada segles i segles–  i després el projecte de construcció d’un gran equipament dedicat a l’esport d’aigües braves i d’aigües tranquil·les, que es coneixeria popularment com a Parc del Segre i que es consagraria gràcies als Jocs Olímpics del 1992. 
Bé, amics o amigues lectores, si aneu a la Seu amb una estoneta lliure aneu-hi  a passejar, només a passejar, tot suposant que  hi haureu anat alguna altra vegada i ja haureu admirat les seves instal·lacions esportives que tant han donat i que tant donaran per aquesta zona de l’Alt Pirineu. El Parc està dissenyat per a les competicions i per a les pràctiques esportives però al mateix nivell de qualitat està dissenyat per passejar-hi.
Entreu al Parc per on vulgueu i encamineu-vos cap als camins laterals que circumden el canal d’aigües tranquil·les. Si les circumstàncies meteorològiques no són extremes, m’agraireu aquest consell. Passejareu acompanyats del remor de les aigües, sota uns arbres agradables, potser amb algun que altre ànec curiós si la gent que navega a les aigües tranquil·les no els fa sentir incomodats. Passareu a la vora d’un veinatge d’horts i camps, comprovareu la immensa vall de la Seu als quatre punts cardinals marcats pel Cadí, la serralada de Bescaran, el pic de l’Orri i el forat del Segre amb les muntanyes que ja indiquen el territori de Noves i d’Organyà. 
Podeu caminar més de pressa o més a poc a poc, el camí us serà plaent igual… Si aneu amb nens també podeu usar les instal·lacions dels jocs… Si voleu podeu seure a la terrassa orientada cap al canal.
Insisteixo, us recomano vivament la passejada, serà una mitja horeta que recordareu i que repetireu. Els veïns de la Seu ho fem sovint, alguns quotidianament. Quantes vegades no estic assegut davant de l’ordinador, escrivint, llegint i tot de cop el meu rellotge interior em reclama d’aixecar-me i baixant pel carrer Major, pels Canonges o pel Passeig, arribo a les escales algun dia mal dites «dels gitanos» i canvio tot de cop de món. A vegades passejant-hi us podeu trobar amb el Ramon Ganyet,  del seu cap, de la seva intel·ligència tècnica i gosaria dir que també política, va sortir una part important  de la iniciativa. 
Ah! I no cal pagar cap entrada, només el pagament moral de retre tribut a la sensibilitat dels qui el van fer possible i al sentit comú dels qui mantenen i mantindran en plena forma, esportivament i cívica, el Parc del Segre.