PERIODISTA
Aforça de viatjar en cotxe oficial i de veure els ciutadans com rostres anònims que es difuminen en passar, alguns polítics creuen que el gruix de la ciutadania és ruca. Idiota , traduiria un modern. L’últim exemple d’aquest menyspreu l’ha donat l’expresident del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, autor –o si més no signant– d’un llibre de memòries El Dilema presentat en societat en dues ocasions. L’última amb el concurs de Tony Blair, un dels quatre protagonistes de la tristament famosa foto de les Açores, la instantània que va precedir la invasió d’Iraq per compte de tropes nord-americanes i britàniques, auxiliades, algunes setmanes després, per un petit contingent de tropes del nostre exèrcit de Terra. Blair en companyia de George W. Bush, Durao Barroso i José María Aznar van anunciar al món aquell històric «Delenda és Saddam Hussein» que va posar en marxa la major matança coneguda després de les guerres de Corea i Vietnam .
Sostenint una pancarta que denunciava l’arbitrarietat de la invasió d’un país sobirà, on el cap d’Estat era un dictador però que no havia tingut a veure amb els atemptats de l’11 de setembre a Nova York, Rodríguez Zapatero, aleshores inopinat líder del PSOE, va aconseguir fer-se un buit en la vida política espanyola. Encapçalant les multitudinàries manifestacions que rebutgen la intervenció espanyola en la guerra es va fer també un nom. Si es vol, la participació espanyola en el conflicte va ser simbòlica, però tropes i armes van ser desplaçades a un país del que mai Espanya havia rebut una agressió. El Govern d’Aznar va ser demonitzat per la seva aliança amb Bush i Blair – amb base a Bàssora, diversos milers de soldats britànics van ocupar el sud de l’Iraq– i aquell semidesconegut ZP es va convertir en un referent de la política nacional. Després, va venir l’11- M i tota la resta. Del no-res, Zapatero va saltar a la Moncloa. Zapatero es va fer líder denunciant la política d’Aznar en relació amb la guerra de l’Iraq. La mateixa política de Blair, per cert. Que Tony Blair hagi vingut a Madrid per dir que Zapatero no va caure en el populisme i «va passar la prova de foc del líder», com a mínim és un sarcasme. La cínica filosofia del « gat blanc, gat negre», que diria Deng Xiaoping, aquell personatge que va fascinar a Felipe González després del seu primer viatge a la Xina. Si descuidem la memòria , seran altres qui reescriuran a la seva conveniència la Història.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
