Els gurus del màrqueting expliquen sovint que l’ideograma de la paraula xinesa «crisi» està formada per dos caràcters, i que el primer significa «risc» i el segon «oportunitat». Molts sinòlegs han desmentit que el segon caràcter tingui com a primer significat «oportunitat» i es decanten més per la traducció «punt crític». En el fons, però, tampoc resulta tan important aquesta precisió. El temps ens ha demostrat que una crisi és un risc, que ens porta a un punt crític, i que la decisió o la manera d’actuar per fer-hi front es pot convertir tant en una oportunitat com en un punt final.
La crisi actual —malgrat que alguns ho afirmin insistentment— no ens ha portat tants canvis. La realitat és que vivim permanentment en el canvi i, per exemple, els fets de comunicar-se telemàticament, de consumir online o de produir a distància no són nous, ja fa uns quants anys que hi estem més o menys immersos. Som una espècie que ja tenim –o hauríem de tenir– assumit que l’entorn és fluctuant i que la incertesa forma i formarà part de la nostra vida per sempre. Això no vol dir que haguem de ser unes andròmines surant en aquesta mar d’incertesa, que es deixen portar per la inèrcia mecànica. La intel·ligència o la capacitat d’anàlisi inherent als éssers humans, ens hauria de portar a l’anàlisi de la realitat i de l’entorn, i a reflexionar conjuntament per construir uns models —personals, professionals o polítics— més adaptats a les nostres necessitats.
Aquest replantejament és vital per a un país com el nostre. Moltes persones i de molts diferents àmbits ho diuen: hem d’aprofitar aquesta crisi i aquesta frenada involuntària per pensar en les millors estratègies de futur. El què no tothom té clar és que aquest replantejament ens pugui portar a fer «taula rasa» o a transformacions profundes d’allò que molts consideren pilars inamovibles. Potser no ho haurem de canviar tot, però sí que haurem de transformar molt, començant per nosaltres mateixos, tornant a avaluar sense por idees fetes, coneixements, comportaments, objectius de vida i interessos. Però, òbviament, el canvi més difícil serà el de fer evolucionar les estructures econòmiques, socials i culturals per assolir un model de país més sostenible i més adaptat a les noves realitats.
Aquesta transformació requerirà, com he dit abans, els esforços i la implicació de tothom, l’aprofitament del talent autòcton i de la força del jovent, el recull de l’experiència de la maduresa i la integració de les diferents realitats que conviuen en la nostra societat. Per això també necessitarem ser més conscients i assumir les realitats actuals, sense pal·liatius, amb obertura i transparència. I encara marcar uns nous objectius, unes estratègies i unes línies d’acció clares, sense intervencions interessades —potser la part més complexa—. La transformació haurà de tenir un lideratge clar, consensuat, basat en la confiança, per aconseguir el millor per a la majoria, tal com és recomanable en qualsevol democràcia.
La pregunta clau és: en aquest entorn de crisi, de mutacions, d’adaptació, de planificació i d’agilitat, com a ciutadans, polítics, o empresaris, ¿tindrem la maduresa, la responsabilitat i la visió de futur suficients per emprendre aquest nou camí? Tant de bo.
